En marxa per la història : les institucions catalanes
La intel·ligència i la saviesa d’un poble es reconeixen a les seves institucions; s'han provat i millorat durant diverses generacions. Aquest sembla ser el curs normal de les coses. Tot i això, rars són els pobles que han elaborat lleis escrites. Mirem les institucions catalanes i recordem que els reis de França governaven amb ordenances (com a Anglaterra fins al 1215).
1 - 1027 : Què va passar a Toluges?
Al llarg del segle XI, el món cristià va passar per un període turbulent: la violència entre els senyors i també contra el poble. Es vol posar punt i final a diverses regions de l’Europa occidental. No es tracta de guerres a gran escala en què centenars d’homes es maten entre ells en un combat a cos. Ara, des de les seves cases fortificades, els senyors, al capdavant d’un grapat de soldats armats i entrenats, roben a persones petites com pagesos, artesans, viatgers, comerciants; lleven els animals i les eines de treball en tota impunitat. De vegades s’atreveixen a saquejar monuments religiosos per robar alguns objectes rars i sagrats. Aquests robatoris acompanyats de violència són tràgics a nivell humà i ruïnosos a nivell econòmic. L’Església experimenta diversos mètodes que s’anomenen, segons la regió, Pau de Déu o Treva de Déu ... però cap remei no pot eliminar aquest flagell tan arrelat de maneres que sembla inacabable, com una maledicció incurable.
Un nou intent va tenir lloc a Toluges. El 16 de maig de 1027, l’abat Oliba es va trobar a la petita església romànica amb una assemblea que va convocar dins el bisbat d’Elna ; assemblea de gent humil, formada per clergues, senyors i burgesos. Es poden imaginar discussions apassionades. Tanmateix, al final del dia, l’abat Oliba va establir la Treva de Déu al bisbat d'Elna, arran d'un text escrit en llatí; aquesta treva va durar des del dissabte a la tarda fins al dilluns al matí, una mica menys de dos dies a la setmana. Al pergamí, l'abat Oliba decreta que en un cercle d'un radi de trenta passos al voltant de les esglésies de cada parròquia, tot estarà protegit: cases, tallers, graners, estables ... i a l’espai lliure, la gent podrà emmagatzenar béns, eines, bestiar, etc... A més, la treva de Déu prohibeix assaltar persones que van a l'església o provenen de l'església. Quin és el risc si no s’aplica la treva de Déu? La persona que no la respecti serà excomunicada: càstig suprem en aquell moment en què el vincle amb Déu era estret. La persona excomunicada és castigada: és ignorada i exclosa de la societat.
Els dies que segueixen, l'abat Oliba espera els resultats. La pau es va arrelar ràpidament al bisbat d'Elna i a la plana del Rosselló: artesans, camperols, comerciants i viatgers van reprendre les seves activitats sense por de l'atac dels senyors locals. L’efectivitat de la Treva de Déu es confirma sobre el terreny.
Els actors d'aquesta iniciativa atrevida probablement no eren conscients del que havien emprès i assolit. D’esquena a l’equilibri de poders, la societat, com se l'imaginava l'abat Oliba, acabava d’emprendre un nou camí: es va instaurar una forma de clemència caritativa a instal·lar-se a Catalunya. "Viu en pau", va repetir l’abat Oliba. Tingueu en compte que el seu pare era comte de Cerdanya i normalment Oliba devia heretar una corona; però als trenta anys preferí estudiar teologia a Ripoll. Quan es va establir la treva de Toulouges, tenia cinquanta-sis anys.
Consolidació de la Treva de Déu a Vic, sínode presidit per l'abat Oliba el 1033
El 1033, sis anys després de Toluges, l'abat Oliba va convocar un sínode a Vic. Presents: per a l’Església, l’arquebisbe de Narbona, el bisbe d’Elna, el bisbe de Girona, tots acompanyats de nombrosos capellans; per la noblesa, el comte de Rosselló, el comte de Besalú, el comte d’Empúries, el comte de Cerdanya, el vescomte de Castellnou, tots amb els seus servents; per a la burgesia, alguns artesans, comerciants, advocats i propietaris. Després de debats, es publiquen i es divulguen textos específics. Expressen clarament diverses normes pràctiques per organitzar la treva de Déu. Ara, durant la missa, el sacerdot al púlpit comunica les dates de la treva de Déu:
"... que el sacerdot doni sermons cada diumenge a les esglésies ... Els falsificadors de moneda, els seus patrocinadors i els seus clients seran excomunicats ... Que es conegui als mercats que tots els comerciants que vénen i surten dels mercats no ho són molestat o preocupat sota pena d'excomunió ... Després de quinze dies, la multa serà el doble del valor del dany ... ".
La Treva de Déu promulga diverses normes: protecció de persones humils, prohibició de robar animals i eines de treball, prohibició d’incendiar als camps, prohibició de construir castells, protecció de rutes terrestres i marítimes, condemna a l’exili perpetu. per qualsevol homicidi. La Treva millorada a Vic el 1033 es va incrementar fins a quatre dies més les festes religioses, gairebé tres-cents dies a l'any! Aquestes són les primeres disposicions que protegeixen els “empresaris i comerciants” a Catalunya :
l’emprenedoria preval sobre la guerra.
És una tria, una nova direcció de la societat fonamental compartida pel poder secular. Destaquem doncs la importància econòmica de la Treva de Déu. Com podeu veure, no es tracta de reunions on només se parla de bons sentiments.
Arrelament de la Treva de Déu a Catalunya i a part d'Occitània (llenguadoc i Provença)
El 1041, durant el Concili de Niça presidit pel bisbe Riambau, un amic íntim de l’abat Oliba, la treva es va estendre a quatre dies a tota la Provença. La gent més eminent va participar al sínode de Narbona el 1054. Nou bisbes: de Besiers, Agda, Lodeva, Maguelona (Montpeller), Nimes, Carcassona, Albí, Girona i Barcelona, tots acompanyats per multitud de clergues i abats. Hi ha nobles i burgesos: tots aquí per protegir i mantenir la treva de Déu. Al Concili de Toluges, el 1065, al voltant de l’arquebisbe de Narbona, reconeixem els bisbes de Girona i Elna; els comtes de Rosselló, de Besalú, d’Empúries, de Cerdanya, i vescomte de Castellnou; i la gent comuna. La Treva s'incrementa fins a 319 dies a l'any: "Que tots els cristians la guardin la treva del Senyor des del capvespre des del dimecres fins al dilluns, des del primer dia d'Advent fins a l'octava de la epifania ”.
El sínode de Girona del 1068 és interessant perquè reuneix les esglésies de Catalunya, « Occitània », Llenguadoc i Provença. Primer, aquest sínode, no va ser convocat per un bisbe, sinó per Ramon Berenger I °, comte de Barcelona i està presidit pel llegat apostòlic de Hugues Candide (representant del papa). Vegem els participants. L’arquebisbe de Narbona; després, els bisbes de Catalunya: de Girona, d’Urgell, de Vic. Els bisbes d' « Occitània » : de Tolosa, de Comminges (és a dir, Arieja, alta Garona, Gers, Alts Pirineus); després els abats de Thomières (Herau al Llenguadoc), Grasse (Provença), Sant Cugat (Catalunya), Galligants (Catalunya), Sant Martí del Canigó (Rosselló). I, per descomptat, altres clergues, senyors i burgesos. Podríem citar altres sínodes convocats que consoliden les institucions. Recordem, doncs, que durant aquests sínodes, continuem perfeccionant els textos anteriors i redactant nous textos que garanteixin la pau permanent.
Increïble, aquesta pau que semblava tan precària fa deu, vint, cinquanta anys, es va establir de forma segura a Catalunya, a « Occitània », a Llenguadoc i a Provença. Magnífic èxit de la treva establerta a Toluges el 16 de maig de 1027.
Quan l'abat Oliba va deixar aquest món als 75 anys, el 30 d'octubre de 1046, l'abadia de Sant Miquel de Cuixà (al peu del Canigó) va rebre una encíclica de 92 monestirs que van plorar la seva mort. Insistim en recordar que, si els primers anys, els sínodes eren convocats pels bisbes, més endavant, seran pels comtes de Barcelona. Reunien la mateixa gent : eclesiàstics (bisbes, sacerdots, monjos), nobles (comtes, vescomtes, senyors) i burgers de la ciutat (comerciants, artesans, propietaris pagesos, banquers). Se tractava, doncs, de grans assemblees que van reunir més d’un centenar de participants amb els assessors i cavallers. Totes aquestes persones, amb interessos molt diferents, van aprendre a treballar junts i es van formar per elaborar “regulacions" útils per a la prosperitat del país i no per a uns pocs privilegiats. Aquesta orientació va ser espectacular i decisiva: ens trobem al centre de la concepció política com somien els catalans: el « pactisme ». Recordem els avantatges que aporta l’Església en una societat que s’enfonsa :
« Protecció concedida al treballador, al comerciant, els desheretats. Fomentar la formació d’assemblees legislatives populars. Establiment d’accions legals justes. Impuls donat a construccions i obres públiques. Millora les forces armades del comte de Barcelona. Repressió de la rapacitat dels poderosos. Supressió de la immoralitat ».
Joan Villanove
| Pots llegit: |
Comentaris (0)