Quines notícies hi ha de Sicília?
Alfons, el fill de Pere el Gran s'ha apoderat de les Illes Balears, Jaume II és a Perpinyà...
Mentrestant, el rei Alfons sap que el seu jove germà Jaume i la seva mare Constança, que estan a Sicília, estan sent assetjats pels exèrcits francesos des de Nàpols. Així doncs, hi envia la potent esquadra de l’almirall Roger de Lloria per posar ordre. En el moment de la seva arribada, amb la confiança recuperada, Jaume és coronat rei de Sicília el 16 de desembre de 1285, a l'edat de divuit anys.
El mes de març següent, Alfons, que tem una resposta del camp francès, ordena a l'almirall i als seus almogàvers que vagin a devastar el litoral des de Leucate a Aigües Mortes; les ciutats d’Agde, Vias, Serinhan, el Grau de Narbona, són saquejades; s'aconsegueix un botí impressionant: vaixells, mercaderies, etc.
A Sicília, l’esquadra de Bernat de Sarrià s'anticipa a un nou atac francès i controla el golf de Nàpols; la flota catalano-siciliana ocupa les illes de Capri i de Procida, molt properes a Nàpols; Berenguer de Vilaregut ocupa l'illa de Corfú i la regió de Pouille, al sud de la bota italiana.
Jaume II de Mallorca reacciona.
Durant tot aquest temps, què fa Jaume II des del seu castell reial de Perpinyà? Per a ell, l'operació militar del seu nebot, el rei Alfons II, és un cop dur! Ha perdut el seu «centre comercial» i veu que les gestions diplomàtiques necessitaran un cert temps. Llavors, considera la possibilitat de represàlies immediates. Amb l'ajuda del senescal de Carcassona, constitueix un exèrcit i penetra dins l’Empordà. Si l'any 1285 Castelló d’Empúries havia obert les portes als francesos per evitar el seu saqueig, aquesta vegada l’enemic és més feble i la ciutat roman tancada! Alfons II, avisat de l’expedició, envia un exèrcit i Jaume II torna cap al seu Rosselló.
Des del punt de vista diplomàtic, el rei de Mallorca mobilitza algunes corts reials capaces de recolzar-lo: la de Felip IV el Bell, rei de França, la del regne de Nàpols; i d'altres de potents capaces de fer d'intermediàries, com la d'Eduard I rei d’Anglaterra; i, de ben segur, també hi ha el Papat, amb Honori IV, que el recolza generosament. Què cal fer?
Per la continuïtat…
Alfons II tampoc no es queda inactiu. I si seguiu bé l'estratègia del Casal de Barcelona, ja entendreu perquè, l'any 1287, llença una gran operació militar per tal de conquerir l'illa de Menorca; que sí, encara està en mans dels musulmans. Cal pensar que era molt urgent, ja que aquesta expedició s'organitza durant l'hivern! Així, el 27 de gener de 1287, l’arxipèlag de les Illes Balears, tot enter, passa al Casal de Barcelona; l’illa es repobla amb catalans.
Una conferència prometedora.
Sis mesos després, el 27 de juliol de 1287, se celebra una conferència a Oloron, al Bearn; tothom ha preparat els seus arguments. Alfons II, que assisteix a la reunió, arriba en una posició de força: té en la seva possessió totes les Illes Balears; té l'hegemonia marítima gràcies a Roger de Lloria; és el promès de la filla d’Eduard I, rei d’Anglaterra; després de tres anys encara reté un presoner molt important, Carles el Coix, hereu del regne de Nàpols des de la mort de Carles I; oficiosament, és Carles II. Vegem ara la posició de Jaume II de Mallorca: està recolzat pel camp francès; el papa sembla que sent compassió per ell i els diplomàtics del Sant Pare desitgen trobar una solució. Al final, després de diversos dies de negociacions, s'arriba a un acord. Però llavors arriba la notícia de la mort del Papa Honori IV. Què decidirà el seu successor?
L'any 1288, Jaume II de Mallorca, sempre recolzat per un exèrcit del Llenguadoc, prepara, per a la primavera, una nova invasió de l’Empordà. Conquereix els castells dels voltants de la Jonquera - Requesens, Rocarbertí, Carmanço - i els pobles de Cantallops i Capmany; el convent de Sant Quirze de Colera és ocupat. Però Jaume II de Mallorca es veu obligat a replegar-se al Rosselló quan se li comunica que Alfons arriba al capdavant de les seves tropes.
I s'organitza una nova conferència.
Aquest mateix any 1288, per l'octubre, d'acord amb el Pacte de Canfranc d'Aragó, el rei de Catalunya-Aragó, Eduard I i Carles el Coix (en llibertat provisional) arriben a un nou acord; aquest soluciona el cas de Carles; el rei català accepta d'alliberar-lo amb la condició que prengui la corona de rei de Nàpols i renunciï definitivament a Sicília; en garantia de la seva paraula, Carles lliura a Alfons els seus propis fills com a ostatges. Ara bé, què és el que passa? Carles torna a Nàpols; poc temps després, el 29 de maig de 1289, el Papa el corona rei de Sicília. Definitivament, res no va com estava previst! Cal trobar una altra solució… i més ara que Nicolau IV, el nou Papa, no accepta els acords d'Oloron. Els catalans envien nombroses ambaixades, però tot és en va. Cal tornar a començar de zero!
Un Jaume II de Mallorca agressiu…
I vet aquí que Jaume II, com si volgués recolzar la decisió del Papa, envaeix una altra vegada l’Empordà amb reforços del Llenguadoc; Alfons II, que ja havia previst aquesta expedició, entra a la Cerdanya (que forma part del regne de Mallorca), ocupa Puigcerdà, Bellver, Llívia i fins i tot el Capcir, i deixa una potent guarnició a Ribes.
En efecte, tot i la invencibilitat de les tropes catalanes, tant a terra com al mar (gràcies a les proeses de Roger de Lloria a Sicília, Nàpols, Calàbria i Àfrica Nord), es veu clarament que aquesta guerra que s'eternitza acabarà per esgotar moralment els quatre camps: la Santa Seu, el rei de Nàpols, el rei de Catalunya-Aragó i el rei de Mallorca. Tota guerra té els seus límits!
Un tractat a la vista?
Llavors, a principis de 1291, Alfons reuneix les Corts Catalanes (el parlament dels diputats) per trobar una solució. Es prefereix la pau… fins i tot si s'hi perd una mica. S'accepta separar Catalunya i Sicília, és a dir que, en el futur, no podran tornar a estar sota la mateixa corona; s'abandonen les pretensions sobre Calàbria i Nàpols; pel que fa a Jaume II de Mallorca, que ha perdut les Illes Balears, en compensació, s'adopta el compromís de pagar una pensió a Sanç, l’hereu del regne. Vet aquí, doncs, el resultat de les Corts.
A partir d'una proposta del rei d’Anglaterra, s'organitza una nova conferència a Tarascon que reuneix els representants del Papa, del rei d’Anglaterra i d’Alfons. I pel febrer de 1291 se signa el tractat de Tarascon: Sicília torna sota la dominació francesa amb el rei Carles II, les excomunicacions se suprimeixen, les Balears queden unides al Casal de Barcelona.
I encara hi ha una nova reunió a prop de Bellaguarda, al sud del Rosselló, el 7 d'abril de 1291; cara a cara hi ha Carles II rei de Nàpols i Alfons de Catalunya-Aragó; cadascun ha arribat amb «un servei de protecció» impressionant. No s'arriba a cap resultat… exceptuant un intercanvi de correus i d'ambaixadors.
Texts i fotos Joan Villanove
|
El 16 de setembre del 1286, a València, Alfons II, el nou rei de Catalunya i Aragó, pren un compromís solemne: promet no separar-se mai de la corona de Catalunya i Aragó, l’illa i el regnat de Mallorca. L’original va ser precintat amb catorze segells que van desaparèixer. «Que tothom sàpiga que nós, Alfons, per la gràcia de Déu, rei d’Aragó, de Mallorca, de València i comte de Barcelona, en el nostre nom i en el nom de nostres successors, acordem i, de bona fe, us prometem a vosaltres, homes de bé i als escollits per la ciutat de Mallorca que, nós, o els nostres, mai no separarem del regne i l’illa de Mallorca del regne o la sobirania de la corona d’Aragó i de Catalunya. Al contrari, volem i admetem que estiguin sempre units al regne, sobirania i corona d’Aragó i de Catalunya sense cap distància, de tal manera que ningú més no posseeixi i tingui, o pugui posseir i tenir el regne i l’illa esmentats, sinó nós i els nostres successors, propietaris directes d’Aragó i de Catalunya. També prometem i convenim amb vós lleialment que mai no posarem l’esmentat regne ni l’illa, en cap compromís, acord o obligació per la raó que sigui. I allò que acaba de ser enunciat en el seu conjunt i en detall segons allò que acaba de ser declarat, nós prometem i jurem per Déu i els seus quatre Sants Evangelis, sobre els quals hem posat les mans del nostre cos, d’envellir-hi, d’acomplir-lo, d’observar-lo i fer per manera que les ciutats de Barcelona, València i Lleida el facin, inviolablement, observar i fins signar i jurar pels seus homes de bé, de manera que ho faran els nobles de la nostra terra. |
Comentaris (0)