Joan Villanove

D'Elna a Cotlliure, Figueres i Girona

Després d'Elna, parlem de l'afer de Cotlliure. Mitjançant els seus elegits, els habitants del cèlebre port havien enviat un missatge a Pere el Gran per comunicar-li que la ciutat estava amb ell!

Aviat el rei arriba amb un miler d'almogàvers i una cinquantena de cavallers. Al peu de la ciutat, Arnau de Saga, el governador de la plaça, que ignora el tractat dels Cònsols, es nega a obrir les portes. Posat al corrent de l'afer, el rei de Mallorca es desplaça fins a Cotlliure; finalment, els seus habitants accepten rebre Jaume II, però es neguen a lliurar la ciutat als francesos.

Llavors, Felip l'Atrevit intenta el cop: envia un missatger a Pere el Gran per demanar-li que abandoni la partida. La resposta del català és breu, i ens n'informa el cronista Bernat Desclot:

«fort ha poc en la terra de Catalunya aquell qui l’ha donada a altre e menys aquell qui l’ha presa, car mon llinatge la conquès ab espasa. Per què sapien tui (tots) que qui la volrà, costar-li ha.».

És a dir, que a pesar de les seves forces imponents, Felip l'Atrevit està encallat al Rosselló i al Vallespir. Finalment, un monjo de Sant Andreu de Sureda (o, segons altres versions, de Sant Pere de Roda) indica el pas: és l'antiga via romana que porta cap al coll de la Maçana. En poc temps, els antics camins són netejats, eixamplats, consolidats; i és una autèntica proesa que més de quinze mil homes aconsegueixin escalar les Alberes d'aquesta manera. L'exèrcit francès cau sobre l’Empordà. Som al 15 de juny; havia arribat al peu de Salses el 6 de maig.

Al mateix temps, la flota francesa surt de Cotlliure i Portvendres amb destí cap a la badia de Roses, portant queviures i municions; aviat es reunirà amb les forces navals de Marsella. La bonica ciutat de Castelló d’Empúries i el comte no veuen la manera de poder resistir aquests potents exèrcits. La ciutat obre les portes i d'aquesta manera se salva. Per contra, el sòlid castell de Llers, a l'entrada de Figueres, defensa amb coratge el seu territori; cau després d'una carnisseria espantosa i d'una resistència heroica. Espantada, la ciutat de Figueres obre les seves portes. Llavors, el cardenal Cholet, convençut de la victòria, corona una altra vegada el jove Carles de Valois; vet aquí el rei d’Aragó i comte de Barcelona.

La propera etapa té com a destí la ciutat de Girona. La ciutat, sòlidament fortificada, està preparada per al setge, sota les ordres de Ramon de Folc, el vescomte de Cardona. Els primers assalts tenen lloc el 28 de juny, però no aconsegueixen vèncer la defensa de la ciutat. Al mateix temps, les tropes catalanes ataquen els assetjants per l'esquena. Al capdavant d'una companyia d'almogàvers hi podem reconèixer Jaspert, el vescomte de Castellnou; la seva activitat militar és remarcable; posant-se al costat de Pere el Gran, ha optat per la mateixa opció que el seu pare Guillem.

Un altre jove de vint anys defensa amb decisió el seu títol, és el primogènit Alfons, hereu del regne de Catalunya-Aragó; es troba al front de la resistència a l'Empordà; les armes a la mà; està envoltat del vescomte de Rocabertí, Guillem Galcerà de Cartellà, Dalmau de Castellnou, Arnau de Cortsaví.

Per a Pere el Gran ha arribat el moment; sí, ja és hora de cridar per fi l'almirall Roger de Lloria, sempre a Sicília; el rei envia tres galeres, per tres rutes diferents, totes amb el mateix missatge, tres cartes tancades amb el segell reial. Així, com a mínim una d'elles arribarà a mans de l'almirall. En aquest correu, el rei ordena a Roger de Lloria que torni ràpidament a Barcelona amb cinquanta galeres.

Durant aquest temps, tal com ja ho havia previst Pere el Gran, Felip III havia dispersat la seva esquadra, convençut que la flota catalana era insignificant. Llavors, Ramon Marquet i Berenguer Mallol fan una proposta al rei; només amb les seves onze galeres, es veuen capaços de prendre les vint-i-quatre galeres franceses comandades per Guillaume de Lodève. Així, el 27 de juliol de 1285, la flota surt a trobar aquestes vint-i-quatre galeres; les troba entre Sant Feliu de Guíxols i Palamós, a les illes Formigues. Aviat els catalans es preparen per a l'abordatge. I ara us parlaré de la importància dels ballesters entre els catalans. A casa nostra no es pot ni pensar de fer remar un ballester; ara bé, en els altres països, el remers també són ballesters; es cansen i són menys bons tiradors. En el moment de l'abordatge i del cos a cos que segueix, els catalans són realment superiors, i amb el ganivet, el punyal i l'espasa són d'una ferocitat que espanta. Al final de la batalla, només queden uns pocs supervivents entre els homes que ocupaven les vint-i-quatre galeres. L’almirall francès i els cavallers, susceptibles de ser canviats per un rescat, són retinguts com a ostatges. En el camp català, aquesta victòria implica una emoció contagiosa. Les tropes catalanes estan ara convençudes que poden guanyar l'exèrcit francès.

No obstant, al mar no només hi ha batalles oficials: els corsaris s'hi barregen. Assetgen els vaixells de transport francesos. Un exemple entre molts. Un corsari de nom N’Albera, amb una petita galera de vint-i-vuit rems, arriba a l’albufera de Sigean; s'hi amaga, camufla el seu vaixell, amb la proa encarada al mar, a punt de sortir. Espera amb paciència. Per fi, tretze vaixells de transport, procedents de Marsella, passen davant seu; van cap a Roses a dur-hi queviures, vi i armes destinades a l'exèrcit francès. Una vegada de nit, el corsari pren dos vaixells, destrueix, crema o dispersa els altres. El botí aconseguit és fabulós; la peça més preciosa? Una tenda destinada al rei de França que podia contenir diverses desenes de cavallers! Tot es ven al mercat de Barcelona. I el corsari en treu una gran fortuna.

Texts i fotos Joan Villanove

Foto de capçalera:

El 1885, Ramon Tusquets (1837-1904) pinta una magnífica i fidel representació de les batalles marítimes. L’almirall Roger de Lloria, dominant el seu vaixell, anuncia al rei Pere el Gran coronat la seva victòria total sobre la flota enemiga. Observeu els vaixells amb esperó, que són cuirassats, és a dir, recoberts de cuirs; al vaixell de l’almirall hi ha l’escut d’armes de Sicília.

 rei pereEl rei Pere el Gran al mig de la baralla (dibuix de René Jouret)

Pere el Gran? Un estrateg molt fi.

Mentre Felip l’Atrevit ordena la sortida de les seves tropes i els seus vaixells es dirigeixen cap a Colliure, Pere el Gran no fa res Els seus consellers, inquiets, el qüestionen:

«Senyor rei, per què no crideu immediatament la flota de Roger de Llúria abandonat actualment a Sicília?».

Heus aquí la seva resposta, relatada per Ramon Muntaner :

«Prohoms, vosaltres dieu molt bé; però més valdrà que els enemics no sàpiguen que n’hi tenim. Que, si sabien que en tenim cinquanta, irien totes ensems i seria forta cosa i de gran perill que amb totes combatéssim; que en aquelles galeres hi haurà molt bona gent, tais com provençals, gascons, genovesos i pisans i molts altres. Però, quan sabran que no tenim més de deu galeres, vindran assegurats, i no tindran en res el nostre poder, i per això s'aniran repartint; i vosaltres amb aquestes deu galeres anireu atacant ací i allà al vostre plaer; i, mentre ells aniran menyspreant et nostre poder, les nostres galeres vindran de Sicília i aniran a atacar on sigui la major part del seu estol. I així, amb l'ajuda de Déu, millor vencerem els nostres enemics, mostrant-nos amb poc poder, que si amb gran poder ens mostràvem. I en les guerres les coses són així, i et que cal és encomanar-se a Déu, i després, amb la seva ajuda, prendre el millor partit i et més profitós, sense demostrar que es disposa de major abundància.»

llers

Llers. A prop de Figueres, el castell està en ruïnes des de 1285. Llegim a Bernat Desclot en la seva crònica quan relata l’espantosa carnisseria amb fosses plenes de morts:
«E puix lo rey de França hac de consell que combates lo castell de Lerz, per ço car elle havia entes que no era be establit de vianda. E trames hi huyt milia cavallers, e be cinquanta milia homens de peu. E combateren lo castell tan regeament que, entre dia e nit hi donaren quatorze batalles, en les quals moriren tants de Francesos a cavall e a peu que tots valls eren pleins e arasats de homens morts, si quels homens de peu se podien acostar als murs del castell. E quant cells de llains veren que nos podien mes tenir, que totes les armes havien perdudes, e tuyt que eren llasos per raho de tantes batalles que havien fetes, a una ma reteren se, sauls lurs cossos e llurs armes, al rey de França… Axi los Francesos hagueren aquell castell».

 batalla illes formigues

Batalla de les illes Formigues (27 i 28 de juliol de 1285). Una flota d’onze galeres catalanes, comandades per Marquet i Mallol, ataca una forta esquadra francesa de vint-i-quatre galeres. Els francoprovençals es disposen en mitja lluna per encerclar els catalans. Després, els dos comandants catalans formen dues columnes i ataquen directament el centre de l’enemic; provoquen el pànic i dispersen l’enemic. És una victòria decisiva.
(Pla de la batalla reconstruït per l’historiador Xavier Hernández Cardona, a Història Militar de Catalunya. R. Dalmau editor - Barcelona )

 

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 votes
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal