Una croada ferotge: 1285 (1)
Després de la seva peregrinació a Sixena i a Santes Creus, Pere el Gran cavalca cap a Barcelona.
Durant el seu llarg desplaçament, envoltat dels seus cavallers, té temps d'anar-se fent algunes preguntes:
«en la guerra que s'anuncia, quina serà l'actitud del meu germà, Jaume II de Mallorca? Jaume i Felip III l'Atrevit s'han reunit, però hi ha algun acord militar entre ells?»
Quan Pere arriba a Barcelona, el 25 de març de 1285, troba la ciutat en plena efervescència. Un cert Berenguer Oller, artesà, a aconseguit reunir algunes persones al seu voltant: ciutadans honorables, comerciants, un notari, alguns artesans, tots capaços de provocar disturbis o de fomentar un motí.
Així doncs, aquest Berenguer Oller, aquest líder, és realment perillós? Està allà a sou del rei de França? O és senzillament una revolta dels petits burgesos contra els rics notables?
Aquest moviment, en qualsevol cas, en els moments dramàtics que s'acosten, pot afectar la reraguarda de les forces catalanes i obrir les portes a l'enemic. Llavors, el rei s'encarrega personalment de l'afer; creua els carrers de Barcelona amb els seus homes; troben Oller, l'agafen i, al mateix moment, el condemnen a mort junt amb els seus companys; són penjats en un oliverar de Montjuïc. El cronista Desclot ens assegura que «e en Berenguer Oller pus alt de tots».
Després de l'afer Oller, portat amb decisió, Pere el Gran, acompanyat d'un centenar de nobles, comtes, vescomtes i cavallers, marxa de Barcelona en direcció cap a Perpinyà: cal que sàpiga de manera clara la posició del seu germà. Una vegada a Girona, alguns ens queden a la ciutat, i els altres continuen amb el rei. És Ramon de Folc, el vescomte de Cardona, qui prepararà, organitzarà i dirigirà la defensa de la ciutat.
Ja de nit, Pere el Gran arriba a Perpinyà i passa la porta d'entrada del castell reial. Un cop dins, demana reunir-se amb el seu germà. Se li respon que té una febre molt forta i que no el rebrà fins l'endemà; és possible, ja que també hi ha Amalric, el fill del vescomte de Narbona, que també espera en una sala veïna.
L'endemà pel matí, mentre espera que el seu germà es curi, Pere el Gran va fins a Perpinyà. Els perpinyanesos, encara que fidels al rei de Mallorca, no amaguen pas la seva inquietud; tothom sap que un potent exèrcit francès s'ha congregat a Narbona. Pere penetra a la casa dels Templers i s'apodera del tresor reial. Potser també descobreix l’acord de Jaume II amb el rei de França? Probablement, ja que poc després fa empresonar tots els comerciants francesos que es troben a la ciutat i els embarga els seus béns; llavors fa arrestar Arnald Batlle i Guillem Puig d’Orfila, els dos consellers de Jaume II.
I al tercer dia, el rei de Mallorca anuncia que encara està malalt. En efecte, està comprovant la desagradable sensació d'estar presoner dins el seu propi castell reial. Què pot fer? Finalment, l’arquitecte Campredon proposa una solució … no massa lluïda, ben cert, però segura. És així que, un cop ja és de nit, Jaume II, rei de Mallorca, s'escola cap a les clavegueres de les cuines, arriba al soterrani, surt a l'aire lliure i agafa el camí cap a La Roca d’Albera. El senyor l'acull al seu castell, i potser fins i tot el reconforta dels problemes de la vida.
Però ara tornarem a Perpinyà, i us estareu demanat, estimat lector, què farà Pere el Gran quan s'assabenti de la fugida del seu germà! Perquè ara les coses ja estan clares: la prova que hi ha una aliança entre Jaume II i Felip III l'Atrevit és evident. Imagineu-vos la tempesta que cau sobre la família reial! El rei segresta la reina Esclarmunda, els seus quatre fills, i també el jove Amalric de Narbona. Una vegada arriba a la Jonquera allibera Esclarmunda, que està embarassada, i la seva filla petita Elisabet. No obstant, reté com a ostatges els tres fills de Jaume II, que fa conduir al castell de Torroella de Montgrí.
Durant aquest temps, què passa a Narbona, en el quarter general del rei de França? Quan s'assabenta del cop de Pere el Gran a Perpinyà, les discussions s’animen. Allà hi ha reunits: Felip III rei de França, els seus dos fills Felip i Carles de Valois, i el cardenal Cholet, representant del Papa. Aviat, el jove Felip, que té disset anys, recorda que Pere el Gran ha residit a París, i que d'aquesta feta ell estima i aprecia el seu oncle; explica que no està sorprès de la seva proesa a Perpinyà; anuncia que «la conquesta de Catalunya no us serà pas una tasca tan fàcil com us penseu! Recordeu-vos de les meves paraules.» Una vegada passats aquests moments de tensió, el cardenal Cholet agafa el seu propi capell vermell i el posa a Carles de Valois, com si ja es tractés de la corona reial d’Aragó.
A partir d'aquest moment, els cronistes catalans, Muntaner i Desclot, anomenaran Carles de Valois «el rei del xapeu». Tot i el drama que s'està representant, els Catalans conserven l’humor ben viu!
Per la seva banda, Pere el Gran consulta els seus aliats militars. Què faran? Ai! Un a un es van escapolint. Tots troben una bona raó per no oposar-se al papat i al potent exèrcit francès; és el cas de Sanç IV rei de castella, de Miquel VIII emperador de Bizanci, d’Eduard I rei d’Anglaterra, la filla del qual és la promesa del fill del rei català. Fins i tot els aragonesos es mantenen al marge.
Llavors, Pere el Gran entén que només pot comptar amb els Catalans; envia cartes a totes les grans famílies de la noblesa, a les ciutats reials, a les corporacions, etc. En resum, a tots els Catalans invocant l’usatge Princeps namque; aquest usatge obliga tots els catalans a acudir a l'ajuda del rei en cas que aquest estigui sent assetjat en les seves terres; la convocació es fa al so de la campana, amb les talaies que escupen fum i foc. I els catalans responen: «presents!»
Ara queda la flota. Pere el Gran havia enviat els seus espies. Ara ja sap que les forces navals franceses són imponents, amb les seves galeres de guerra i els seus grans vaixells de transport. Concentrada a la badia de Marsella, la flota espera els senyal per ocupar, en primer lloc, el port de Cotlliure amb alguns vaixells, i llavors la badia de Roses; així, quan les tropes terrestres franceses s'hagin escampat per l’Empordà, es podran proveir de queviures i armes a Roses. La terra catalana, doncs, es veurà envaïda per terra i per mar.
Al camp català han entès l'estratègia. Amb una gran impaciència, els consellers de Pere el Gran li demanen que prepari una immensa flota de guerra per fer front als vaixells francesos. Vet aquí, de manera resumida, el que respon el rei, com a bon psicòleg i bon estrateg: «cal fer creure al camp francès que la nostra flota és insignificant, i així dispersarà les seves forces i se sentirà confiat; en el moment oportú, cridarem l'almirall Roger de Lloria que, de moment, està a Sicília.»
Per fi, el 2 de maig, l’exèrcit de Felip l'Atrevit surt de Narbona i es dirigeix cap a Perpinyà, on, si fem cas del tractat signat pel rei Jaume II, serà ben acceptat. Quants homes l'integren? Les estimacions són diverses. Jo crec que podem parlar d'uns 20.000 homes a cavall i a peu, tots ben organitzats; hi hem d'afegir un nombre similar per part de grups d’individus amb unes intencions poc clares. El cronista Desclot ens diu que l'exèrcit és tan dens com un bosc: «que paria que fos un bosc, tanta e tan gran era».
El 6 de maig, l'exèrcit ja està prop de Salses. Però en lloc de ser acollit amb els braços oberts, l’avantguarda francesa rep una pluja de fletxes. Probablement és només l'instint de supervivència! Ja que, des de fa molt temps, el Francès ha estat l'enemic hereditari. El comte de Foix explica al rei de França que hi ha molts rossellonesos que prefereixen Pere el Gran al rei de Mallorca. Caldran tres assalts molt violents per prendre la ciutat de Salses; i, segons la llei del guanyador, els defensors que no han tingut temps d'amagar-se són massacrats.
I vet aquí la plana del Rosselló. S'aixequen algunes tendes al peu de les fortificacions de Perpinyà, i llavors l'exèrcit es desplega fins al Voló. És el moment escollit per Jaume II de Mallorca per sortir de La Roca d’Albera. Es reuneix amb el rei de França i es compromet a tornar-li els seus castells. Difícil d'aplicar, ja que les famílies de la noblesa del Rosselló no demostren massa entusiasme. Berenguer II d’Oms es posa del costat de Jaume II de Mallorca, però la majoria del senyors recolzen Pere el Gran: Arnau de Cortsaví, Jaspert de Castellnou, Ramon d’Urtx (Cerdanya), n’Aligsen castellà del Voló, Bernat V de Montesquiu, Dalmau I senyor de Montbran i Sureda, Bernat Hug de Cabrenç, etc. El 13 de maig, el quarter general dels exèrcits francesos s'instal·la a Masdéu, a prop de Trullars.
De moment, algunes tropes franceses acampen al voltant de Perpinyà, però, en el moment en què els primers soldats volen entrar a la ciutat, són rebuts a cop de llances, fletxes i pedres; s'allunyen precipitadament de les muralles! Finalment, per por d'un assalt, per protegir els cultius, i per salvar els artesans instal·lats fora de les muralles, els cònsols de Perpinyà arriben a un acord: accepten proveir l'exèrcit francès de queviures amb la condició que siguin remunerats.
Ara, per part del camp francès, és l'hora de creuar les Alberes. I assistim a un espectacle sorprenent. Com que aquesta croada té com a objectiu castigar un rei excomunicat, tots volen ser perdonats de totes les seves faltes i guanyar el paradís; així doncs, tots llencen una pedra als turons mentre criden la següent frase: «jo tiro aquesta pedra contra Pere per guanyar la indulgència». Bernat Desclot precisa: «van llençar cap al coll de Panissars tres pedres: una per a la salut de l'ànima del seu pare, una per l'ànima de la seva mare, i la tercera per al perdó dels seus propis pecats; llavors van recollir una mica de terra al peu de la muntanya, i van marxar dient que havien guanyat el perdó, ja que portaven amb ells la terra guanyada a l'enemic».
Texts i fotos Joan Villanove
Comentaris (0)