risc de guerra amb el regne de França
El cercle es va tancant. Però ara amenaça un perill mil vegades més gran: el risc de guerra amb el regne de França.
Llavors, Pere el Gran convoca les Corts Catalanes, l’Assemblea del diputats; procedents del regne de Mallorca hi assisteixen Arnau de Cortsaví i Bernat Hug de Cabrenys. Un cop acabada la sessió, Pere el Gran desitja reunir-se amb el seu germà Jaume II de Mallorca. La seva discussió té lloc a Girona. Els dos reis es tanquen en una habitació i parlen cara a cara tota la tarda. Probablement avaluen els riscos que corre el regne de Mallorca, i principalment el Rosselló, que estaria a la primera fila en cas de conflicte directe amb França.
Jaume II s'ha d'aliar amb el seu germà? Ha de ser neutre? S'ha d'aliar amb Felip l'Atrevit, el rei de França?
Ja que, si hi ha acord amb França, i en cas que fos França la guanyadora, Jaume II conservaria el seu regne de Mallorca. No obstant, cal recordar que Pere II ha estat excomunicat, i que el Sant Pare ha declarat que els vassalls queden alliberats de totes les seves obligacions. Això significa que Jaume II està deslligat del seu jurament i pot, si ho desitja, recuperar la seva independència.
De tornada a Barcelona, Pere no ha quedat plenament satisfet de la resposta del seu germà; poc temps després, el 20 de juliol de 1283, envia una delegació a Perpinyà per lliurar-li una carta oficial on li demana una resposta per escrit. Els dos ambaixadors Simon de Girundella, cavaller, i Ramon de Toylano, jutge de la cort reial, són rebuts dignament al castell reial per Jaume II de Mallorca envoltat del seu consell: Guillem de Canet, Pons de Guàrdia, Ramon abat d’Arles, Jaume de Muredine, veguer del Rosselló, etc. Els ambaixadors recorden al rei de Mallorca que el rei de França farà probablement la guerra a Pere II; ells són allà per garantir que Jaume II seguirà fidel al seu germà, que compta amb el seu recolzament militar. El rei de Mallorca escolta amb atenció i demana un temps de reflexió abans de donar una resposta.
Sembla clar, estimat lector, que està passant alguna cosa de sotamà.
Efectivament, Jaume II ja està preparant un acord secret amb Felip l'Atrevit. El rei de França, en persona, fa una gira per l'Occitània per decidir els senyors que el seguiran. Jaume II coneix bé Felip: és el seu cunyat. És així que el 17 d'agost de 1283, a la mateixa Carcassona, el rei de Mallorca es compromet, mitjançant un tractat, a ajudar el rei de França; promet abandonar els passos de muntanya, lliurar-li les places fortes, i fins i tot deixar-li els seus propis soldats.
El 18 d'agost trobem els dos reis a Palairac, a la Fenolleda, que Felip l'Atrevit descobreix: és a poques passes del Rosselló. El dia 23, els dos reis són a Tolosa. Es reuneixen a Montpeller el 9 d'octubre, on, a petició de Jaume II, Felip III acorda algunes simplificacions sobre la justícia dels afers referents a Montpelleret.
El 27 d'agost de 1283, convençut d'haver preparat molt bé tot l'afer, el rei de França fa dir al Papa que està disposat a fer la conquesta de la Corona de Catalunya, d’Aragó i de València. El 20 de febrer de 1284, a Paris, el rei Felip l'Atrevit presideix una assemblea de barons i de gent de l'església per deliberar les últimes propostes del Papa Martí IV. El representant del Papa, el cardenal Cholet, és favorable a una intervenció militar francesa. Dos dies més tard, i segons l'opinió de la majoria d'aquesta assemblea, Felip l'Atrevit dóna el seu acord; serà el seu segon fill, Carles de Valois, qui es posarà la Corona de Catalunya-Aragó. Aquesta croada es finançarà amb un impost, la dècima, que es cobra a totes les diòcesis del regne de França.
I aquí, estimat lector, assistim a una situació increïble: un regne cristià llença una croada contra un altre regne cristià!
L'11 de juny de 1284, a París, durant una cerimònia religiosa grandiosa, Carles de Valois, de catorze anys, és coronat rei d’Aragó, de València i comte de Barcelona. Tot està decidit. Quan de temps tardaran les tropes franceses a arribar a les primeres cases de Salses?
Mentrestant, el rei Pere no té pas la memòria curta; recorda que els cavallers francesos, ajudats pels navarresos, havien saquejat alguns pobles de la frontera d’Aragó. Pel setembre de 1284, envia en represàlia els seus almogàvers a saquejar algunes terres de Navarra. Ara ja sap que s'està dirigint una croada contra ell, i així deixa llibertat total als almogàvers per escampar un veritable terror. I això pot ser terrible, coneixent la seva ferocitat natural. Vet aquí, doncs, el camp francès previngut.
Profundament turmentat per les hores tràgiques que s'anuncien, Pere el Gran sent la necessitat de recollir-se davant la tomba de Pere I el Catòlic, el seu avi. El destí de Pere I, mort a Muret l'any 1213, mentre defensava els seus dominis dels atacs del rei de França, sempre ha commogut i exaltat els seus descendents. Aquest 17 de març de 1285, ja m'imagino el rei Pere el Gran, agenollat davant l'imponent i rústic sarcòfag del seu avi. Fins i tot em sembla sentir-lo murmurar algunes paraules:
«Setanta anys després de Muret, Catalunya acabarà patint el mateix destí que l’Occitània?»
Durant aquest temps, a Sicília …
Després d'haver estrenat el seu càrrec d'almirall a Malta i a Gozzo, Roger de Lloria llençarà una ambiciosa expedició. Pel mes de maig de 1284, la reina Constança, sempre a Messina, coneix que Carles I està organitzant un nou exèrcit per recuperar Sicília. El perill no pot pas venir del sud, de la Calàbria, que segueix sent pro-catalana. La reina ordena preparar un exèrcit i una flota. Abans de sortir cap a l'expedició de Nàpols, quan l'esquadra catalana de trenta-quatre galeres ja està preparada, la reina Constança avança per la platja i s'adreça a Roger de Lloria, envoltat dels seus capitans de galeres. El cronista Bernat Desclot recull les seves paraules:
«Amic Roger, saps bé que et vaig alimentar quan eres petit, i que el meu Senyor el rei d’Aragó t'ha alimentat i t'ha estimat molt; t'ha fet molt bé, t'ha honorat en gran manera i t'ha fet almirall del seu exèrcit, ja que té en tu una gran confiança i sap que ets fidel, valent i virtuós. Ara cal que ho sàpigues, ja que jo, els meus fills i tota la meva gent estem sota la protecció de Déu i sota la teva.»
La revista de les forces catalanes té lloc al voltant de la petita illa de Stromboli, al nord de Sicília. Seguidament, la flota catalano-siciliana es dirigeix cap a Capri, on hi fa una aturada. Allà, just al davant, hi ha el port de Nàpols, on s'hi amunteguen les galeres del rei Carles I. La flota està comandada pel seu fill de trenta anys, el príncep Carles, anomenat Carles el Coix.
Llavors, Roger de Lloria reuneix els seus capitans de galeres i els explica el seu pla. Si els cronistes no es posen d'acord amb els efectius de cada camp (nombre de galeres i d’homes d'armes), sí que tots reconeixen el geni tàctic de Roger. Aquest 5 de juny de 1284, la flota francesa és vençuda, es prenen nombrosos vaixells, i sobretot el príncep és fet presoner junt amb altres nobles d'alt rang. Nàpols ja està només a dues passes. Què se n'ha de fer de Carles, el presoner? Els sicilians el volen executar per revenjar la mort de Manfred i de Conradí. Però Roger de Lloria proposa un altre tracte: la vida del príncep a canvi de l'alliberament de Beatriu, retinguda pel camp francès.
I doncs, qui és Beatriu? Cal recular fins a l'any 1266, quan el comte Carles volia prendre Nàpols i Sicília, i ja deveu recordar que el rei Manfred fou mort en aquesta batalla; aquest mateix dia, la seva filla Beatriu fou feta presonera. Des d'aquesta data, doncs, que ella estava detinguda al castell de Castellamare, a prop de Nàpols. En aquests primers dies del juny de 1284, Beatriu és alliberada; ella torna a Sicília i torna a veure la seva germana Constança, després de divuit anys de detenció! I tal com ho descriu tendrament Ramon Muntaner,
«totes dues, agafades de la mà, entren al palau de Messina, on reben gran mostres d'alegria.»
Llavors, Roger de Lloria envia una galera a Barcelona per demanar a Pere el Gran què cal fer amb el príncep Carles i els nobles francesos presoners. Us ho avançaré una mica dient-vos que el príncep serà tancat a la presó del castell de Siurana, a Catalunya; i que serà alliberat l'any 1288.
No obstant, el Mediterrani continua sent un indret molt disputat, i Roger de Lloria pren l'illa de Djerba, encara en mans dels musulmans.
Així, a poc a poc, batalla rere batalla, el rei Carles I va perdent el seu patrimoni; els comtes, vescomtes i cavallers francesos que, al seu costat, esperaven fer fortuna, l’abandonen i tornen cap a les seves terres del regne de França. Pel que fa a les ciutats del sud de Nàpols, s'han posat al costat del rei català. A més, el seu fill hereu és retingut com a presoner. El seu somni de construir un imperi a l'orient s'ha esvaït. Desesperat, Carles I s’enfonsa; mor a Foggio, el 7 de gener de 1285, a l'edat de cinquanta-nou anys.
Texts i fotografies: Joan Villanove
Fotografia de capçalera Roger de Lloria a Barcelona (1250 - 1303)
El discurs de Roger de Lloria (juny 1284)
En aquest moment, l’exèrcit de terra i l’exèrcit de mar reposen a les espatlles de Roger de Lloria. La batalla a les aigües de Nàpols de cara a la flota de Carles I s’anuncia homèrica. Bernat Desclot ens recorda el discurs pronunciat per l’almirall per encoratjar i motivar les tropes:
" Barons: vostre senyor lo rei d'Aragó e de Sicília nós no sabem pas si és en Aragó, o en Catalunya, o en Navarra; mas on ell sia, nós som ací per ell. E sabets que anc la sua senyera no fo vençuda, ne tornà atràs, ne farà ja. Aquesta gràcia li ha Déus atorgada per ço cor molts treballs ha soferts per créixer la fe de Jesucrist. E dic-vos açò, per tal que siats ben aparellats; que ans que sien dotze jorns passats, haurem haüda una gran batalla, mas ab l'ajuda de Déu nós la vencerem. Per què cascú estia ab ferm cor e ab bo, e no s'esperda de res; que anc nulls hòmens no gasayaren tant com nós farem. E devets saber que a Nàpols ha trenta galees armades que el príncep ha fetes armar, e deven-ne venir de Proença trenta, en les quals deu venir lo rei Carles, e el cumó de Pisa deu-li'n lliurar deu armades e aparellades; e així seran setanta cors de galees. Mas jo veig les nostres galees tan bé aparellades e ab tan noble companya, que per cent galees d'altres gents nós no devem girar, ans en tot lloc on nós les sapiam les devem anar requerre.
A aquestes paraules s'escridaren totes les gents de les galees e dixeren en altes vous:
–Anem! anem lla on sien! Que totes són nostres ab l'ajuda de Déu! "
Comentaris (0)