Com es distreuen a l'època?
Per tancar aquest capítol Joan Villanove nos parla de les distraccions dels nobles.
Les festes d'origen religiós són nombroses i les distraccions són múltiples. En primer lloc us parlaré del trobadors, després d’una dansa (el ball rodó,) i finalment del torneig.
1- Els trobadors.
La «cultura cortesana» és una poesia que tracta temes no religiosos i que està composada en un idioma diferent del llatí (occità, català, etc.). En realitat, es tracta d'una cultura aristocràtica que es desenvolupa en el que avui coneixem com a Occitània. S'hi exposa un amor elevat i idealitzat, que es veu d'una manera molt diferent de les relacions home-dona que «serien les del poble». Així, l'artista elogia la dama cortejada. Es tracta, doncs, d'un art reservat a l'elit, i és un reflex de l’esperit cavalleresc que regne en aquesta època. Si la dama és d'un nivell social més alt que el pretendent, l'enamorat neda en una mena d'èxtasi místic, ja que aquesta dama serà inaccessible. Això vol dir que aquest amor serà sempre un amor platònic?
Es coneix el nom d'uns cinc-cents trobadors, pràcticament tots sorgits de la petita i mitjana noblesa, i fins i tot alguns reis han deixat alguns escrits de qualitat. Però estan al servei dels prínceps i dels gran senyors. Al segle XIII, amb la croada albigesa, dirigida pel regne de França, destinada a anihilar «l’heretgia càtara», la cultura cortesana desapareix d'Occitània. Els trobadors es dispersen per Itàlia i de ben segur també per terres catalanes. A més, als trobadors compositors i autors de les lletres cal afegir-hi els joglars (intèrprets, cantants i músics), els domadors d'animals i els acròbates.
No obstant, tal com precisa Pere Verdaguer, «la poesia dels trobadors no és només una poesia amorosa. En realitat, es diversifica enormement. El sirventès és satíric, moralitzador, i fins i tot polític. El plany (o planh) és un lament fúnebre. La tençó i el partiment són discussions. La dansa i la ballada poden ballar-se. La pastorel·la, l’alba i sobretot la cançó són poemes d’amor». Són artistes itinerants que van de castell en castell i de ciutat en ciutat.
Actualment s'han recollit 3.500 poemes dels trobadors, però només s'han recuperat unes 350 melodies. Així, hi ha cants reservats a l'aristocràcia dels senyors, mentre que d'altres, de forma més simple, es dirigeixen bàsicament al poble. Vet aquí, doncs, el resum de les «vetllades musicals» dels senyors i del poble en aquesta època. Un dels últims representants d'aquest art és Cerverí de Girona (1259-1285).
Pel que fa al Llibre Vermell de Montserrat, del segle XIV, és un veritable tresor que ha escapat a la destrucció del monestir per part dels exèrcits de Napoleó. El manuscrit, començat durant el segle XIV, s'anirà escrivint fins al segle XVI; està escrit en llatí i en català. A més de la litúrgia, dels miracles que descriu, etc., també inclou nou cants: set són en llatí i dos en català. Dos estan composats per ser cantats en cànon, i quatre a una veu. L’aspecte coreogràfic dels seus cinc “balls rodons” és de gran importància per a la història de la dansa religiosa.
Escoltem Cerverí de Girona.
Neix a Cervera de la Segarra. Es posa al servei dels reis de la Corona de Catalunya-Aragó; en primer lloc al servei de la corona de Jaume I el Conqueridor, on hi coneix els dos futurs reis, Pere i Jaume; freqüenta també la cort del vescomte de Cardona. Cerverí de Girona domina totes les disciplines del «trobar ric», és a dir, les tècniques d'escriptura. Se li coneixen cent dinou peces, de les quals cent catorze són líriques.
Pastorel·la
És la història d'una jove pastora que ha perdut un dels seus xais, robat per un passant. Ella promet oferir el seu amor a Cerverí si li torna el seu bé. Però, després d'haver recuperat el seu xai, ella es nega a complir la seva promesa i es burla d'ell:
Na toza, no.us estara gen,
Si.m trencatz vostre covinen..Seyner, cauz’es costumada;
No.us meraveylletz, s’eu vos men,
C’ab mi.us n’an mentit mays de cen,
E son vos gen escapada.Sempre que.l es autreyeda ;
Car qui temps a, e temps aten,
Pert son temps trop neciamen,
E femna es leu cambiada.
Algunes vegades, Cerverí de Girona fa de «moralitzador».
A greu pot om lo solelh aturar
e tant obrar que blasmes sia laus
et ors : anhels e gals : grua e paus
e la luna quant es cressens mermar:
encara mens crei que nul ben acab
s’ab femna vil vol jazer sotz un drap.
En quant a escollir entre el marit i l’amant... Cerverí de Girona escriu a la seva «la Viadera».
No-l prenatz lo mal marit
que pec es ez adormit
Jana delgada !
No sia per vos amat:
melhs val ce! qu’avetz privat
Jana delgada !
Després de Cerverí de Girona, descobrim un dels textos en català del «llibre Vermell de Montserrat».
Lot set goyts recomptarem
Et devotament xantant
Humilment saludarem
La dolca verge Maria.
Ave Maria, gracia plena
Dominus tecum, Virgo serena.
Verge: fos anans del part
Pura, e sens falliment
En b part, e prés Io part
Sens negun corrumpiment:
Lo Fui de Deus, Verge pia
De vos nasque verament.
Ave Maria, gracia plena,
Dominus tecum, Virgo serena.
Verge: tres reys d’Orient
Cavalcant amb gran corage
AI l’estrella precedent
Vengren ab vostre bitage
Offerint vos de gradatge
Aur et mirre et encenç.
Ave Maria, gracia plena,
Dominus tecum, Virgo serena
Verge: (e)stant doborosa
Per la mort del Fill molt car
Romangués tota joyosa
Can Io vis resuscitar
A vos, mare piadosa,
Primer se volch demostrar.
Ave Maria, gracia plena,
Dominos tecum, Virgo serena
2 - La dansa
Després de l'epopeia dels trobadors, passem ara a la dansa. He decidit abordar el ball rodó. De ben segur que tots els pobles han ballat en rodó, i alguns segles més tard aquest ball rodó es convertirà en la Sardana. Gràcies al Llibre Vermell de Montserrat tenim el testimoni d’un text del segle XIV anomenat: «Ballada dels goigs de Nostra Dona en Vulgar català a ball rodó» i també un «Cant de l’Ave Maria a ball rodó». Com que hi participen els homes i les dones, així com els nobles, els burgesos i la gent del poble, també se l'anomena «ball mesclat». Es balla al so d'una cornamusa i d’instruments de vent.
3 - El torneig
Està reservat als cavallers aguerrits o als que fan les seves primeres armes. Té lloc al peu del Castell Reial, al Camp del Rei, o en un lloc condicionat pels perpinyanesos, a prop de l'església de Sant Jaume, «Plaça de les Justas». És el moment en què les dones, nobles o burgeses, llueixen les seves millors robes, i en què els cavallers catalans, llenguadocians, castellans, provençals demostren la seva força i el seu valor. Cal tenir en compte que, encara que espectacular, un torneig és un joc perillós! S'escolta el brogit de la gent, els crits de joia, els crits d'angoixa, els cops de les llances, el soroll dels escuts enfonsats per un cop de destral, els renills dels cavalls... Ah! amics meus, això sí que és un esport!
El torneig. Atrau molta gent, amb ganes de sensacions! Durant el regnat de Jaume II, la decoració de les residències reials es realitza amb molta delicadesa i refinament. Molts quadres pintats sobre fusta (78 cm per 28) descriuen escenes de la vida social, econòmica o militar; s'han conservat a l’Almudaina, castell reial, de Palma. (Foto, Museu de Palma).
La caça. Dins la mateixa col·lecció, una escena de caça; observeu el primer personatge, amb un falcó sobre el braç. Els llocs de caça es repoblen amb perdius i es controla molt de prop la reproducció. El falcó, animal de presa, s'ofereix en signe d'amistat, de gran consideració o d'alta distinció. (Foto, Museu de Palma).
El destí d'Elisabet.
L'any 1282, la jove Elisabet, filla de Pere II, es casa amb el rei Dionís I de Portugal; té onze o dotze anys; les noces se celebraran l'any 1288. L'any 1320 visita Catalunya i queda embadalida amb el monestir de Poblet, on s'hi queda durant un temps. Ella ha jugat el seu paper d'esposa, de reina i també de mare: ha adoptat una actitud de conciliació en els conflictes que han esclatat entre el seu espòs Dionís i el seu fill, el futur rei Alfons IV de Portugal. Acusada d'afavorir el seu fill, és desterrada i una part dels seus béns i ingressos queda confiscada; més endavant se la rehabilitarà. Queda vídua l'any 1325, i es retira al monestir de Santa-Clara de Coimbra (Portugal), que restaura i amplia. Era considerada com una Rainha Santa (reina santa), i el seu culte popular es va estenent per Catalunya fins al segle XVII. Elisabet fou canonitzada l'any 1625, i la seva festa se celebra el 4 de juliol.
Un autocàstig saludable...
Per norma general, els jugadors saben que acabaran arruïnats... però a pesar de tot continuen jugant. A l'edat mitjana, l'església es mostrava molt severa amb els jugadors. Llavors, què pot fer Josep Barnole, un valent sastre turmentat pel dimoni del joc? El 19 de març 1278, davant notari, pren un compromís: no jugarà durant dos anys a taulers d'escacs, ni a la Graesca, ni a cap altra mena de joc. Si per mala sort no respecta el seu jurament, pagarà la quantitat de cinc-cents sous barcelonesos. Podrà realment vèncer el seu vici preferit? No, perquè es reserva la possibilitat de jugar, cada diumenge, a un joc de «tauler», la petita suma de dos dinars i un òbol; i d'apostar també, cada dia, durant els dies que van de la festa de Nadal al dia de l'Epifania (6 de gener) la suma de dos sous i sis dinars. Va! Un últim esforç i ja està guanyat!
El dinar melgorès.
Els bisbes de Maguelona i els antics comtes de Melgueil tenen el dret d'encunyar la seva moneda: el dinar melgorès. Després de la desaparició del comtat, és el bisbat el qui encunya la moneda. No obstant, com que els Cònsols de Montpeller tenen dret de fiscalització sobre aquesta moneda, es podria dir que el dinar melgorès és la moneda de la ciutat. Vet aquí per què, al segle XIII, circula en els països catalans: Catalunya, Mallorca, València.
Texts i fotografies: Joan Villanova
Comentaris (0)