Carrer de la pau
Va ser una sessió excepcional
Al vilatge de Bao de Conflent
La reunió del consell municipal
A propòsit del lotissement.
Si el paquet de cases ja és batejat,
Se’n diu « Au soleil du côteau »,
El camí que hi mena, de fresc godronat,
Ell, té pas cap apel·lació.
I vet aquí l’ordre del dia
Proposat pel batlle, un cert Joan Guilla :
Trapar un nom al carrer
Que soni clar i que vagi bé.
Hi va haver poca gent en aquesta reunió,
Perquè hi havia futbol a la televisió !
Mes belleu que ha valgut millor
Que sols dos consellers
Hagin acceptat la invitació,
Perquè això de batejar carrers
Si és cosa seriosa.
També pot ser perillosa !
És lo que vos vull contar.
Vet aquí com se va passar :
Hi va haver en Perota, el guardaterra
I l’apotecari que se’n diu Pere.
En Perota, el primer, proposa un nom de general francès.
« Això d’un polític o militar en vull pas més,
Un dia és de moda i l’endemà desgraciat ! »
Respon el batlle enfadat,
« Recorda-te quant nos ha costat de canviar el carrer Pétain,
I el carrer Lénine emprès de la caiguda de la paret de Berlin ! ».
Aquí, diu Perota, va pas costar tan cart
De la placa se n’ha canviat fora una part ! »
Ho és que canviant tres lletres a Lénine
Avui és el carrer de la Nina !
L’hora passa ; al repic de les nou,
Puja la tensió.
Cal dir que el joc de peu
Comença a la televisió !
« Ara n’hi ha prou, crida en Guilla enrabiat.
Acabant el seu cinquè veire de moscat,
vos doni una minuta
Per trapar un nom per aquesta ruta ! ».
L’apotecari remuga un nom de metge
Que mai ningú havia sentit a parlar,
Diu que és un gran especialista del fetge...
El batlle el deixa pas acabar.
Pensa que és per ell una insinuació,
Ja que per beure, en sap de fer rajar el porró !
Se posa roig com una pebrina
I diu : « Pere, me fas riure ! »
Mes el seu riure se veu pas massa
De tan amagat que és per una ganyota nerviosa !
« Ah sí ? respon en Pere s’aixecant d’un bot,
I en Pasteur ? Belleu que és futbolista ? »
L’al·lusió al futbol és mal vista...
En Perota que fins ara se tenia quiet,
Esmolant la seua ràbia com una fulla de ganivet
Fa tremolar tota la casa.
En gitant aquesta frase :
« El teu Pasteur, ja té un carrer
Hi ha que un apotecari per no pas ho saber ! »
És pas un carrer, és un atzucac ! »
Respon en Pere d’un patac.
« Val millor un cul de sac que la teua cara de cul ! »
El guardaterra ara bull.
En Pere se bota com un gripau,
I d’un anar i venir, fliu flau,
Del guardaterra fa girar el cap
Com si espiava una transformació de l’USAP !
D’un cop, el plantofat se dreça,
Fa el torn de la peça
Per se llançar su’l bufetaire,
Mes amb autoritat, una mà en l’aire,
El batlle arriba a l’arrestar
Abans que pugui tustar.
« Tinc la bona ideia, incapaç ! »
Diu en Guilla aixecant l’altre braç :
« Carrer Albert Ranada »
Els altres queden boca badada...
« Aquest home del segle passat,
El sol d’aquí que va tenir notorietat !
Recordeu-vos de la seua invenció
Que de tot Bao va fer la reputació :
Va inventar un aparell per cúller maduixes
Sense tenir menester de ser aclapat
Una felicitat per les cuixes
I el ronyonal cansat ! »
« Mes, diu en Perota, això és una grossa bromada
Ha pas mai marxat aquesta burricada,
El dia on la va provar, ja era fotut
Hasta al museu de la Casa Pairal n’han pas volgut ! »
Aquí sí que en Guilla de la ràbia sent el pes.
I cosa curiosa, quan s’enratja, parla francès !
« Monsieur, on ne parle pas ainsi au premier magistrat de la commune,
Si vous ne callez pas je vais vous en planter une ! »
Un que li hagués estat millor de callar és en Pere,
Mes, enfadat de la història del metge, fa la mosca barbanera :
« Primer magistrat fins quan ? Mira que l’elecció s’apropa ! »
« Calla-te banasta » diu en Perota.
Massa tard. D’un cop de puny és a baix.
« Tu voulais du futbol, i bé tu auras du catx ! »
L’apotecari s’aixeca mes gosa pas el tustar.
Com que tenia de passar comptes amb en Perota
És ell que va cobrar.
Això s’acaba per Muntanyes Regalades,
O més ben dit per tips de plantufades !
Mes avui, tot és arreglat, el carrer té un nom.
I si teniu d’hi passar, fareu com tothom
Demanareu : « Si us plau,
On és el Carrer de la Pau ? ».
Nobert Narach
Comentaris (0)