Les declaracions escandaloses del ministre de l'interior
Un ministre de l'interior que no recorda res i que no controlava res pel referèndum.
En el novè dia del procés, dijous 28 de febrer, contra l’indepententisme català, van continuar de declarar a la barra del tribunal els testimonis : Iñigo Urkullu, president (lehendakari) del País Basc, Gabriel Rufián (diputat ERC a les Corts espanyoles), Albano Dante Fachín, exdiputat Podem al Parlament de Catalunya, Ernest Benach, expresident (ERC) del Parlament de Catalunya, Juan Ignacio Zoido, exministre d’Interior de Rajoy, Xavier Domènech (exdiputat Podem), Josep Ginesta, secretari general de Treball de la Generalitat, Francesc Iglésies, secretari d’Afers socials de la Generalitat, Adrià Comella, secretari de de la Generalitat (els 3 encausats que no van voler declarar).
El president del Tribunal Suprem Manuel Marchena va canviar l’actitud d’equanimitat que havia tingut fins aquí, limitant les qüestions als testimonis als sols fets pels quals els advocats els havien demanat, davant les protestes dels advocats que van demanar explícitament que el mateix tractament sigui aplicat a les defenses com a les acusacions. Per aquest mecanisme, el jutge ha intentat evitar els comentaris de caire polític i valoracions jurídiques sobre les acusacions. Principi que no havia aplicat als testimoniatges de Rajoy ni de Saénz de Santamaría. Repetidament va tallar o refusar les qüestions de la defensa que considerava «no pertinents» o va rebutjar de visualitzar els vídeos de violències policials.
El president basc va detallar tots els esforços, propostes i passos fets per ell mateix i pel president Puigdemont per intentar obrir el diàleg amb el president espanyol, el qual s’hi va refusar en tot moment i ni tan sols va voler garantir que no se suspendria l’autonomia catalana encara que el president català convoqués eleccions. El seu testimoni va contradir directament les declaracions de Rajoy que va dir no recordar-se d’haver parlat al lehendakari fent de mediador.
Els diputats van confirmar que les manifestacions davant del ministeri català d’Economia el 20 de setembre 2017 van ser en tot moment pacífiques i sense cap violència. Incitat a dir que els manifestants havien malmès els vehicles de la policia, Dante Fachín va contestar que ell només havia vist una vintena de periodistes amb càmeres i aparells de fotos pujats damunts dels cotxes.
La batllessa de Barcelona, Ada Colau (Podem) va detallar com els ciutadans de Catalunya havien participat al referèndum amb serenitat i pacifisme, i que va ser horroritzada pels «esdeveniments greus» (les ‘salvatges’ violències policials del 1er d’octubre) que provocava un ambient de «situació d’excepció» i d’atac generalitzat als «drets democràtics» que no s’havia produït mai des de la dictadura. La batllessa va fer part al tribunal de la seua preocupació màxima aquell dia per l’actuació extrema i insòlita de les forces de policia que van agredir sense distinció independentistes o no independentistes. Va insistir que la jornada de protesta del 20 de setembre 2017 havia estat tan tranquil·la com la de qualsevol de les moltes manifestacions de tot tipus que tenen lloc en permanència a Barcelona. I va justificar les mobilitzacions espontànies i generalitzades pel caràcter inquietant i greu de les intervencions policials : perquisicions als ministeris catalans, detenció d’alts funcionaris de la Generalitat, intent de la policia d’entrar a un partit polític (CUP) sense mandat judicial, perquisicions a diaris, control dels correus postals…
L’exministre d’Interior de Rajoy Juan Ignacio Zoido, va presentar una imatge pèssima. Va confessar no saber res de les mesures preses per les intervencions policials, ni haver dissenyat, ni coordenat, ni donat cap directriu general, ni instrucció, ni comandat els dispositius excepcionals de seguretat dels 6000 guàrdies civils i policies enviat a Catalunya. Va carregar la responsabilitat al secretari d’estat de Seguretat, als serveis tècnics del ministeri i al coordinador Pérez de los Cobos enviat a Barcelona. Respostes molt vagues, contradictòries, poc coherents, ni convincents. Va acusar els caps dels responsables dels Mossos de no haver col·laborat, i a la policia catalana de simular intervencions. Zoido també va explicar que el govern espanyol va refusar una demanda de la Generalitat de comprar armes i municions, inclús de guerra, per la policia catalana (demanda posterior als atemptats terroristes de l’estiu 2017).
Al capítols de les irregularitats, els familiars van protestar pels entrebancs que la policia els posa per comunicar-se amb els presos durant el judici, i un dels acusats, Carles Mundó, va denunciar les mentides del ministeri públic durant el seu interrogatori.
Dijous 28 de febrer per primer cop el Tribunal constitucional pren una decisió sobre el recurs de posada en llibertat dels independentistes refusant l’alliberament demanat per Jordi Sànchez i Jordi Cuixart (després de Carme Forcadell recorregués al Tribunal europeu).
Al terme de les tres primeres setmanes del procés, els analistes fan un balanç de la «primera fase del judici» en el qual posen en evidències diversos punts d’anomalies constatdes. El primer és el caràcter absolutament «polític» del procés tan des de la perspectiva de les declaracions dels acusats i dels testimonis, com del contingut de les acusacions que no han aconseguit fins aquí d’aportar cap prova de les acusacions (rebel·lió, sedició i malversació). A més, els observadors internacionals d’International Trial Watch continuen denunciant que el tribunal no els autoritza a fer les seua feina. Davant d’unes situacions d’excepció a Espanya, els testimoniatges dels principals responsables governamentals han mostrat com de manera sorprenent, ni el president, ni la vicepresidenta ni tan sols el ministre d’Interior diuen que no assumeixen la responsabilitat de les mesures repressives i les violències policials, ni se recorden de gaire re dels dispositius enviats a Catalunya. Quant als interrogatoris de les parts acusatòries han posat en evidència la seua inpreparació, parcialitat, errors flagrants o mala fe patent. Els debats han girat la major part del temps sobre els retrets d’organitzar manifestacions i d’haver intercanviat tweets, tot d’elements que tenen a veure amb els mínims drets d’expressió d’un país democràtic. Finalment la més important de les anomalia probablement és l’absència del mxim responsable de Catalunya, el president cessat Carles Puigdemont, exiliat a Bèlgica on és lliure dels seus moviments i inculpat a Espanya. El Tribunal Suprem ni tan sols ha autoritzat el seu testimoniatge a distància i cada dia més el president Marchena tendeix a limitar o impedir que se projectin a la sala del procés les imatges de les violències policials o segons quin document demanats per la defensa. El procés ha de durant encara moltes setmanes, sense que se n’informi gairebé re a l’opinió i als mèdies espanyols i amb un patiment i cansament creixent dels presoners que continuen privats de llibertat i fan jornades de 15h entre les seues cel·les i el tribunal, mentre les famílies pràcticament no poden veure’s amb ells i han de fer els centenars de quilòmetres entre Catalunya i Madrid.
Alà Baylac- Ferrer
Comentaris (0)