Jordi Cuixart i Carme Forcadell reivindiquen la desobediència civil,
l’exercici del dret fonamental de manifestar, els drets del Parlament i posen en evidència l’interrogatori « surrealista » de l’acusació
En el setè dia del procés contra l’indepententisme català, el president de l’associació Òmnium Cultural, empresonat sense judici des de fa més de 500 dies, Jordi Cuixart va comparèixer amb determinació, vehemència i somriure, declarant-se pres polític. Va basar les seues declaracions en una defensa abrandada del dret de manifestació, del dret de reunió, de l’autogovern dels catalans. Va sorprendre insistint que la seua prioritat, al cap d’un any i mig tancat, no és de sortir de presó sinó de resoldre el problema polític de Catalunya. Va rebutjar les declaracions d’uns jutges instructors que pretenen demostrar una violència imaginària i que solament ha estat el fet de la policia espanyola. Va fer una crida a la no-violència, des de les seues conviccions pacifistes, i de la desobediència civil (« reconeguda per la mateixa justícia espanyola »). Va reivindicar amb força i repetidament els drets fonamental i els drets civils (entre els quals de votar i de manifestar). El fiscal Jaime Moreno va ser a l’origen d’un interrogatori tens ; fins i tot va ser cridat a l’ordre pel jutge per les seues repetides qüestions tendencioses, jutge que li demana de « fer qüestions que no permetin a l’acusat de repetir les llargues declaracions » que ja havia fet (sic). Cuixart va criticar les sentències « il·legítimes » del Tribunal constitucional contra el dret a l’autogovern i els drets humans bàsics com la llibertat d’expressió, les intervencions policials acompanyades pels crits « A por ellos ! » (‘Els hajarem !’) de l’opinió i els manifestants espanyols i dels tancaments dels webs d’entitats catalanes sense cap mandat judicial, « com a Turquia ».
Després del dirigent de la societat civil, va declarar l’expresidenta del Parlament de Catalunya durant més de 4h seguides. El mateix dia que els seus advocats han presentat un recurs al Tribunal d’Estrasburg per violació dels drets de la seua defensa. Forcadell va demanar reiteradament la seua posada en llibertat, sense que en el període d’un any, no li hagi mai respost la justícia espanyola.
Les qüestions fetes a l’expresidenta van ser igual de reiterades i capcioses, o sense relació amb els fets incriminats (quina era la seua formació per ser presidenta d’un parlament, si havia aconseguit la majoria a les eleccions, si recordava les decisions del govern català del qual ella no formava part, si participava a una estratègia per aconseguir la independència, si recorda reunions de molts anys enrere…), provocant una crida a l’ordre del president del tribunal. Molts comentaristes van qualificar l’interrogatori de la presidenta del Parlament « d’agressiu i fins i tot insultant », intentant ridiculitzar la defensa que feia Forcadell dels drets fonamentals dels ciutadans.
Tant les declaracions de Cuixart com de Carme Forcadell van tenir el suport dels presidents de la Generalitat i del Parlament de Catalunya, presents al Tribunal el dimarts 26 de febrer, i que van qualificar « d’històric » els rols dels acusats.
Comença la desfilada dels 500 testimonis
Entre els primers dels 500 testimonis previst que declarin al procès, han començat el diputat d’ERC a les Corts espanyoles, Jordi Tardà, a qui el president del tribunal va prohibir d’expressar-se en català. L’expresident de Catalunya, Artur Mas, va ser el segon testimoni a comparèixer, abans que la vicepresidenta del govern de de Mariano Rajoy, Soraya Saénz de Santamaría. L’encarregada de substituir el president de la Generalitat després de la suspensió de l’autonomia va presentar una imatge molt poc segura, imprecisa i retiva a respondre a les qüestions de la defensa, amb un somriure crispat. En canvi va explicar que les informacions de les quals disposava per prendre les decisions provenien d’uns « mèdies » genèrics i indefinits o que eren de « domini públic ». Sí que va afirmar categòricament haver tingut coneixença d’unes « violències contínues i sistemàtiques pels carrers de Catalunya cada dia durant setmanes, d’agressions contra les forces espanyoles i el dia del referèndum » (« que no va tenir lloc », segons ella), o de « muralles humanes i objectes llançats contra els policies » (sic), sense aportar cap prova. No va voler explicar perquè havia parlat de 400 policies espanyols ferits el 1er d’octubre 2017 en lloc dels 90 identificats, al mateix temps que va refusar de dir si sabia que hi havia hagut més de 1000 persones ateses pels metges entre els votants o que havia vist imatges de violències policials a la tele. Els errors de dates, les contradiccions de declaracions i els refusos de respondre van ser constants i van posar en evidència la manca de fonament de les acusacions i de l’arbitrari amb el qual se van prendre les decisions del govern espanyol contra Catalunya. Unes declaracions tan sorprenents com escandaloses en un judici penal on se demanen penes de fins a 25 anys de presó pels acusats. Amb la comparució dels màxims responsables de la repressió política espanyola, s’estén el sentiment entre els assistents que els actors de l’acusació es converteixen progressivament en els acusats del procés.
El mateix vuitè dia del procès, van passar a la barra l’expresident espanyol Mariano Rapoy i el seu exministre de Finances, Cristóbal Montoro, Marta Pascal expresidenta del partit PDeCat (partit de Carles Puigdemont),
Per Rajoy no hi va haver cap referèndum. Un expresident tens i enervat quan se li demanen punts sobre la justificació de les seues decisions contra Catalunya. Reiterava la seua obsessió per la preservació de la soberania nacional (espanyola) i l’ordre constitucional. L’expresident espanyol va ser incapaç de donar noms de batlles catalans suposadament « assejats o inquietats » per independentistes i va justificar que en parlés perquè en tenia coneixença « pels mèdies ». Rajoy no se recordava de dates, ni de documents rebuts, ni de quines personalitats l’havien sol·licitat personalment. Rajoy va fer de Rajoy : comentaris generals i altius sense respondre a les qüestions. Ni tan sols va confirmar que malgrat el control total de les finances de la Generalitat no s’hagi gastat diner públic per al referèndum, contràriament a les seues pròpies declaracions al parlament. Va precisar que ell no s’ocupava de l’operatiu policial el 1er d’octubre dia del referèndum, ni sabia qui n’era l’encarregat. Com tampoc va acceptar de respondre si havia vist votants ferits per la policia. L’exministre de Finances espanyol Cristóbal Montoro va contradir les seues pròpies declaracions segons les quals ni un sol euro havia anat a l’organització del referèndum explicant que el control financer total de la Generalitat no ho garantia.
Els dos testimonis de la CUP Eulàlia Reguant i Antonio Baños expulsats de la sala per refusar de respondre a les qüestions de l’extrema dreta per la seua ideologia feixista, xenòfoba i masclista. Núria de Gispert, expresidenta del Parlament de Catalunya va acabar la desfilada de testimonis confirmant que la presidència del Parlament segons el seu reglament no té la capacitat de decidir d’acceptar o de refusar una qüestió a l’ordre del dia de l’assemblea pel seu contingut.
Alà Baylac-Ferrer
Comentaris (0)