L'independentisme no pot perdre ni un vot
Manllevo aquesta crida del Consell per la República com a títol de la meva crònica perquè, realment, en cada contesa electoral, l’independentisme necessita continuar assolint la majoria dels vots i dels escons per així demostrar a Espanya que està molt lluny de doblegar Catalunya,
és a dir, que la política repressiva que ha seguit durant els darrers tres anys i escaig no li ha servit de res. El 21 de desembre del 2017, vam haver d’anar a votar per ordre d’un estat que, precisament, havia enviat els seus cossos policials a estomacar de valent els ciutadans que havien volgut anar a votar en el referèndum de l’1 d’octubre, i, a més, havia destituït el govern de la Generalitat, mentre que ara som citats a les urnes pels jutges del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que han decidit, vés a saber per què, tombar el decret de la Generalitat ajornant, pels motius sanitaris que tots coneixem, les eleccions fins al 30 de maig. Per mi, les eleccions s’haurien pogut posposar fins que la pandèmia s’hagués acabat, però com que no sóc jutge del TSJC no puc pas imposar, així perquè sí, la meva opinió al conjunt de la societat.
M’imagino que si aquesta situació de crisi sanitària s’hagués donat a l’època de Jordi Pujol o en la dels tripartits de Pasqual Maragall i José Montilla, el TSJC hauria pogut apreciar tot un seguit de defectes de forma en el decret de la Generalitat ajornant de les eleccions, però, de cap manera, hauria gosat anul·lar-lo perquè a Pujol, Maragall o Montilla no se li podien fer aquesta mena de lletjos, més que res perquè, segurament, Pujol se n’hauria sortit amb una visita llampec a la Zarzuela i a la Moncloa, després de la qual hauria aconseguit que el TSJC s’hi repensés una mica. Com és obvi, comprenc que estic parlant d’uns temps passats que no tornaran mai, en primer lloc perquè no en vol la tornada ningú començant per Espanya i per l’espanyolisme català. Per a ells, el catalanisme inequívocament autonomista de Pujol era una molèstia que s’havia d’aguantar perquè no quedava més remei, una cosa, doncs, que millor que no existís ni hagués existit mai. Algú s’ho creu que a Madrid puguin enyorar un president de la Generalitat que sempre estava amb el fet diferencial català, que no li recava afirmar que Catalunya és una nació i que, sobretot, no parava mai de reclamar contínuament més recursos i més competències? Una altra cosa, naturalment, és que considerin, per raons força justificades, que Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Quim Torra, Pere Aragonés i Laura Borràs són molt pitjor que Pujol. En conseqüència, no tenim més opció que mirar d’avançar cap a la República, malgrat saber que, tal com ens ho van demostrar el 2017, no serà una empresa fàcil, o bé sotmetre’ns al conformisme soporífer de Salvador Illa, l’objectiu del qual no n’és d’altre que convertir Catalunya en una més de les disset comunitats autònomes espanyoles en la qual el catalanisme de Pujol es vegi com una rauxa desenfrenada del tot incompatible amb el proverbial seny català.
Així doncs, el proper dia 14, hem d’acudir a les urnes, seguint, això sí, totes les mesures de protecció sanitària, i votar pel partit que ens sembli més disposat a fer efectiva la República Catalana —o menys incapaç d’aconseguir-ho—, perquè es tracta, simplement, d’acabar la feina que ara fa tres anys i uns quants mesos es va deixar a mitges. En molts casos, l’actuació de les principals forces independentistes durant la passada legislatura no ha estat gens exemplar, però no podem perdre mai de vista que a una Generalitat presidida per Salvador Illa li escauria més instal·lar-se als locals del balneari Vichy Catalán que no pas a la seu de l’antiga Diputació del General, abolida per Felip V en els decrets de Nova Planta, i que, el 1640, va estar presidida per Pau Claris.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)