Què és una autonomia espanyola
Què és i en què consisteix una autonomia espanyola ja va quedar clar l’octubre del 2017 amb la dissolució del Parlament de Catalunya pel govern central, fet que, òbviament, té un llunyà precedent en la suspensió de l’autonomia catalana que el govern espanyol va decretar el 1934 després dels fets del 6 d’octubre, però en aquest any de pandèmia hem tingut de nou ocasió de comprovar les limitacions de l’Espanya de les autonomies bastida ara fa una mica més de quaranta anys.
En el primer estat d’alarma, decretat el març del 2020, el govern espanyol va proclamar-se autoritat única en la lluita contra la covid-19; per més competències en matèria de sanitat i de seguretat pública que poguessin tenir, doncs, les comunitats autònomes van quedar reduïdes a la inactivitat perquè tot s’havia de fer i decidir a Madrid. Si, durant la primavera de 2020, Espanya va convertir-se en una mena de França bis centralitzant tota la gestió de la pandèmia en el govern de l’Estat, en el segon estat d’alarma, decretat l’octubre del 2020 i encara vigent a hores d’ara, el govern central va decidir delegar a les comunitats autònomes competències en la lluita contra el virus.
Ara fa pocs dies, el 15 de gener, la Junta de Castella i Lleó va decidir avançar l’inici del toc de queda, és a dir, la limitació de circulació de persones en horari nocturn, a les vuit del vespre, i al govern espanyol li ha faltat temps que recórrer aquesta decisió davant del Tribunal Suprem al·legant que el Reial Decret 926/2020 de 25 d’octubre, pel qual es va decretar el vigent estat d’alarma, estableix en el seu article cinquè que el període de toc de queda és des de les onze de la nit fins a les sis del matí i que les autoritats competents delegades —les comunitats autònomes— només poden modificar-lo situant l’inici del toc de queda entre les deu i les dotze de la nit i la finalització entre les cinc i les set de la matinada. Vist així, i tenint en compte a més els criteris del Tribunal Suprem espanyol, és evident que en aquest contenciós el govern central deu tenir tots els trumfos per guanyar, amb la qual cosa es demostra una altra vegada què és una autonomia espanyola: una graciosa concessió feta pel govern central el qual sempre conserva la potestat de marcar quins són els límits de l’acció de les institucions autonòmiques i, a més, disposa en tot moment d’un aparell jurídic per imposar els seus criteris; al capdavall, encara gràcies que en aquest segon estat d’alarma a Madrid hagin decidit deixar intervenir les comunitats autònomes en la lluita contra la pandèmia, perquè, tal com va veure’s a la primavera del 2020, no en tenien cap obligació ni necessitat, malgrat que les comunitats autònomes també formin part de l’administració pública i de l’Estat i que els seus governs disposin igualment de legitimitat democràtica perquè s’elegeixen a les urnes i, a més, les seves institucions es mantinguin també a càrrec de l’erari públic, és a dir, dels impostos dels contribuents.
No sé pas com s’ho deuen haver pres tot plegat a Castella i Lleó, però, naturalment, ha de resultar molt senzill de comprendre que a Catalunya el model autonòmic espanyol resulti del tot insuficient i d’ací ve l’inici del procés independentista. Com és lògic, el land de Baden-Württemberg no pot actuar pas amb la plena sobirania d’un país independent perquè llavors l’existència de la República Federal Alemanya no tindria sentit, cosa que, òbviament, també pot dir-se de l’estat de Nevada respecte dels EUA o del cantó del Jura i Suïssa, però és evident que les concepcions d’autogovern territorial vigents a Alemanya, els EUA i Suïssa estan a les antípodes de les d’Espanya, un país amb la mateixa mentalitat centralista i uniformista que França on, però, per tot un seguit de causes de força major, el 1898 va veure’s obligada a reconèixer la independència de Cuba —després d’haver-se passat decennis negant-li l’autonomia que demanava— i, durant el segle xx, a atorgar autonomies a Catalunya i Euskadi; llavors, com que les autonomies són una concessió feta a repèl, a Espanya sempre es malda per limitar-les reduint-les a la mínima expressió. Certament, el sistema autonòmic espanyol s’assembla més al règim territorial d’Alemanya que no pas al de França, però per als espanyols, el seu model nacional és el de França i no pas el d’Alemanya i ja no diguem, si parlem de llengua, el de Suïssa.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)