Superar el debat independentista
En el primer acte de pre-campanya electoral del PSC —per als qui encara no ho sàpiguen, un acte de pre-campanya és exactament igual que un acte de campanya només que sense poder fer petició explícita del vot— Salvador Illa va demanar —o, potser, més aviat, va exigir— als catalans passar pàgina “d’una punyetera vegada” (sic) sobre el debat independentista per tal que Catalunya pugui “liderar” la recuperació de la crisi generada per la pandèmia. Hi estic d’acord.
Si la República Catalana es fa efectiva, és a dir, si es compleix d’una vegada el mandat de l’1 d’octubre, el debat independentista s’acabarà per la senzilla raó que ja no haurem de continuar discutint si ens quedem a Espanya o si en marxem i, doncs, serà possible passar-ne pàgina sense cap problema; d’altra banda, sense el llast espanyol, Catalunya podrà liderar la crisi social i econòmica provocada per la pandèmia.Illa ha apostat per fer una “política de diàleg i de consens”, una cosa òbviament molt necessària vistes les greus desavinences que es donen entre Junts per Catalunya i ERC; com és lògic, sense diàleg i consens entre les forces independentistes, no arribarem mai a fer la República; l’encara ministre de Sanitat troba que Catalunya està “enrocada” a causa dels partits independentistes que han governat la Generalitat en els últims anys; potser sí, però més enrocada està encara Espanya tenint en compte les actituds dels partits majoritaris a les corts espanyoles, tant el del govern com els de l’oposició, i, a més, l’actitud dels diferents poders de l’estat. El substitut sorpresa de Miquel Iceta considera que Catalunya porta deu anys estancada; jo en canvi, penso que només n’hi porta tres, els que han passat des que es va renunciar a continuar la lluita per la República i els partits independentistes van conformar-se amb un retorn a l’autonomisme de sempre.
Coincideixo del tot amb Salvador Illa que el fanatisme fa molt de mal en la política i on sigui; al capdavall, és obvi que no hi ha manera de poder parlar ni d’entendre’s amb Vox ni tampoc amb els partits que posen la unitat d’Espanya com a valor suprem per damunt fins i tot de la democràcia i dels drets humans, tal com ho fan el PSOE, el PP i Ciutadans. Illa aspira a canviar el govern de la Generalitat per aconseguir que “Catalunya torni a ser símbol d’obertura, transversalitat i èxit”; jo també ho vull només que a mi em sembla evident que sense fer efectiva la República això no hi haurà manera d’aconseguir-ho. M’amoïna, però, que el candidat del PSC digui que la seva estada a Madrid li ha anat bé per veure en perspectiva la situació de Catalunya; com ja sabem, les idees que acostumen a circular per la capital espanyola no són pas les de diàleg i negociació sinó les del cop i la garrotada, sintetitzades en el lema “a por ellos”.
El dirigent socialista creu que Catalunya “no ha de renunciar a res” i, per això, no estic gens disposat a renunciar a la independència; ara bé, no entenc pas a què es deu referir amb això de “l’embranzida que suposa estar a Espanya”; no crec que donin gaire embranzida els satèl·lits que es perden en l’espai, els submarins que no suren, una monarquia del tot desacreditada, un dèficit públic desbocat, una corrupció galopant, una justícia sense cap mena d’autoritat, un feixisme descarat, etc, etc. En canvi, haig de reconèixer que Illa ha parlat molt clar quan ens ha avist que la recuperació econòmica de la crisi generada per la pandèmia passarà per les subvencions europees —que Espanya haurà de prendre embranzida per anar a pidolar-les— les quals seran gestionades pel govern espanyol i “Si Catalunya manté la política de trinxeres, perdrem el tren”, és a dir, si no fem bondat, ens castigaran amb la ruïna econòmica; per tant, convindria, doncs, activar la República Catalana com més aviat millor per així no haver de dependre dels capricis del govern espanyol. Segons diuen, en el seu parlament, Salvador Illa va fer autèntiques piruetes d’alternança de l’ús del català i del castellà, canviant d’una llengua a l’altra en qüestió de segons; evidentment, si tingués en compte la Catalunya Nord, també hauria hagut de demostrar les seves habilitats en el domini del francès.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)