Un any estroncat
L’any 2020 no s’acabarà d’ací uns quants dies sinó que va acabar-se ara fa nou mesos, quan ens vam trobar confinats a casa perquè va quedar clar que, malgrat com s’havia dit fins aleshores des de fonts aparentment autoritzades, el coronavirus era una cosa bastant més greu que les passes de grip de cada any.
Vam viure una situació que, fins llavors, consideràvem pròpia del cinema de ciència-ficció; Albert Camus deuria estar del tot convençut que les epidèmies de pesta eren una cosa de l’Edat Mitjana i que imaginar-ne una a Orà a la dècada de 1940 era només un recurs literari per escriure una novel·la de tesi que fes reflexionar el lector. A mitjans de març, doncs, tots els plans i projectes que teníem se’n van anar en orris perquè la prioritat va passar a ser, simplement, evitar acabar en una UCI, que, en molts casos, no era més que la sala d’espera del cementiri. Quines conseqüències hauria tingut l’èxit multitudinari de l’acte que el president Carles Puigdemont va celebrar a Perpinyà el 29 de febrer si, al cap d’un parell de setmanes, no ens haguéssim hagut de quedar tots tancats a casa? Com és lògic, per a preguntes d’aquesta mena no hi ha resposta; ara bé, segurament no hauria tingut sentit organitzar l’acte si s’hagués sabut la que ens havia de caure a sobre només al cap de quinze dies.
Jean Castex ha passat de ser alcalde de Prada a ser primer ministre de França i regidor del consistori de la capital conflentina, però el centre polític, econòmic i social de França continua sent a París i enlloc més; per tant, el triomf personal de Castex no ha de significar cap millora per a la Catalunya Nord, que serà, com sempre ha estat des del Tractat dels Pirineus, una contrada situada a la perifèria no de França sinó del desert francès mateixa cosa que converteix els seus habitants en ciutadans de tercera categoria; això sí, s’ha recuperat el funcionament de la línia de tren de Perpinyà a Vilafranca de Conflent i no sé pas si s’hi ha de veure la mà del primer ministre Castex. Un altre èxit individual que no significarà cap progrés per a la Catalunya Nord, sinó més aviat el contrari, és el de Louis Aliot al consistori de Perpinyà; òbviament, l’avenç de la ultradreta xenòfoba no pot ser una bona notícia enlloc, ni a Perpinyà ni a Ripoll. L’autor del rellotge de sol de la sortida de Ribesaltes troba al·lucinant que, per reparar la seva obra destrossada pels armilles grogues, li demanin que hi afegeixi símbols de le Pays Catalan; a mi, en canvi, em resulta incomprensible que l’Aglomeració hagi deixat passar l’ocasió de retirar de la via pública un nyap com aquell que només serveix perquè Perpinyà sigui la riota de tot Catalunya; els diners que ha costat la reparació de l’andròmina aquella, més hauria valgut que els haguessin dedicat a crear places d’ensenyament en català a l’escola.
Tant de bo les eleccions del proper 14 de febrer serveixin per reprendre el procés independentista i posar fi, doncs, al trienni autonomista que hem patit des de desembre del 2017. Malgrat dir-se independentistes, les forces que formen la majoria al Parlament de Catalunya s’han preocupat més d’administrar una institució autonòmica del tot desacreditada que no pas d’avançar cap a la independència i, per això, s’ha tornat a la política de vol gallinaci i de peix al cove dels temps, que ja ens semblaven superats, de Jordi Pujol. M’és del tot igual qui sigui el proper president de la Generalitat perquè jo vull un president de la República Catalana. Suposo, evidentment, que ningú deu creure’s que, amb l’espoli fiscal espanyol que pateix Catalunya, la Generalitat pugui disposar de recursos per ajudar els autònoms que han hagut de tancar el seu negoci a causa de la pandèmia ni que, dins del marc jurídic i ideològic espanyol, pugui engegar una autèntica política de normalització del català.
En el discurs que va adreçar als seus súbdits, tant als que ho són de gran com als que ho són per força, Sa Majestat el rei Felip VI d’Espanya no va parlar dels tèrbols negocis del seu pare i predecessor, ni de les actituds colpistes i genocides d’alguns caps militars espanyols ni tampoc de la repressió que pateix l’independentisme català; queda clar, doncs, què continuarem tenint fins que fem efectiva la República Catalana.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)