Una petita victòria però res més
Evidentment, si, a partir de la Llei Deixonne de 1951, les llengües regionals ja es podien ensenyar a l’escola, quedava enrere la malaurada època de Jules Ferry i les seves lleis d’ensenyament promulgades el 1881 i 1882;
a finals del segle xix, sí que calia crear, a França i a tot arreu, una escola laica, obligatòria i gratuïta, perquè aquest era l’únic mitjà de posar fi al secular analfabetisme de les classes populars, però hauria estat molt millor si aquesta escola no hagués estat, a més, hexagonal i franco-francesa. No parlo únicament del romanço aquell de Nos Ancêtres les Gaulois que calia aprendre per més que, abans dels romans, l’actual Catalunya i bona part del Llenguadoc hagués estat poblada no pas per gals sinó per ibers i ja no diguem de com arribava a quedar de ridícul sentir criatures de les colònies franceses de l’Àfrica recitant la ximpleria que els seus avantpassats eren els gals, sinó, principalment, del Soyez Propes, Parlez Français que encara es pot llegir a l’antiga escola d’Aiguatèbia (Conflent), dels càstigs als nens perquè, ni que fos a l’hora del pati, se’ls hagués escapat dir una sola paraula en català, d’inculcar als mainatges el revengisme nacional francès que seguí a la derrota en la Guerra Franco-Prussiana de 1871 o de la bajanada aquella que el francès és una llengua tan bonica i perfecta que a tot arreu del món en tenen enveja. Tanmateix, la Llei Deixonne va arribar quan el mal ja estava fet, és a dir, quan, a causa de dècades de pressió social des de les instàncies franco-franceses, la població nord-catalana ja no va poder resistir més i va prendre la lamentable decisió de parlar als fills en francès; la nova legislació no va poder impedir, doncs, la desaparició de l’ús del català a la Catalunya Nord perquè, ben mirat, no s’ho deuria proposar tampoc; es tractava només de calmar una mica la mala consciència que havia pogut crear la política d’eradicació de les llengües dites regionals però no pas de revertir-la; òbviament, no va sortir ningú a demanar perdó per haver ensenyat a generacions de mainatges que el català era un patois perquè l’única llengua de veritat era el francès, ni es van engegar polítiques per aconseguir que el català no desaparegués tal com ha desaparegut. La Llei Deixonne fou derogada el 1994 per la Llei Toubon, però, en realitat, l’esperit és el mateix: mostrar una mica de tolerància perquè els temps de Jules Ferry ja han passat però, de cap manera, reconèixer i reparar el gran mal que es va fer a l’empara de la seva legislació escolar.
Cal celebrar, doncs, que el Senat francès hagi anul·lat les retallades que el ministre Jean-Michel Blanquer havia perpetrat en la proposta de llei del diputat bretó Paul Molac; ara bé, dels legisladors francesos només se’n pot esperar un enterrament de luxe per al català a la Catalunya Nord, una mort amb tots els honors digna d’una llengua definida com a patrimonial de França, un concepte que, com és lògic, no s’aplica pas al francès sinó, únicament, a aquelles llengües que l’abbé Grégoire havia definit com a patuesos i havia proposat mètodes per eradicar-les. Dins del departament francès dels Pyrénées Orientales, el català no té cap altra opció que anar fent la viu-viu, és a dir, sobreviure marginalment gràcies a l’acció militant de determinats col·lectius, mentre que per recuperar l’ús social majoritari que havia tingut al Rosselló fins ara fa setanta anys, s’ha d’haver construït abans la Catalunya Nord, és a dir, només es podrà aconseguir un cop s’hagi situat la frontera entre França i Catalunya al massís de les Corberes.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)