Vint-i-sis milions d’afusellats
Malgrat la remor de sabres que s’està sentint darrerament, no hem de témer pas un nou intent de cop d’estat com el del 23-F perquè en un país membre de l’OTAN i de la Unió Europea és inconcebible que passin coses d’aquestes, mentre que, com tots sabem, el 1981, Espanya no formava part de cap d’aquests dos organismes.
Tanmateix, si, ara ja fa més de quaranta anys, la transició democràtica s’hagués basat no pas en l’amnèsia col·lectiva per facilitar una suposada reconciliació nacional sinó en la condemna del franquisme, ara no ens trobaríem de cap manera ni amb militars retirats enviant-li una carta al Rei deslegitimant-hi el govern perquè, segons ells, està format per “socialcomunistes” i rep el suport de filoetarres i de separatistes catalans, ni tampoc amb un xat de militars retirats on alguns dels signants de la carta al Rei fan crides colpistes, reivindiquen Franco i la Guerra Civil com també arriben a desitjar l’afusellament de vint-i-sis milions de ciutadans —més de la meitat de la població espanyola, quantificada actualment en quaranta-set milions de persones— perquè hi veuen la solució als problemes d’Espanya. Juguem a imaginar-nos què passaria si demà es descobrís a Alemanya un xat on, en mig de lloances a Hitler, militars retirats demanessin reobrir els camps de concentració, aplicar programes d’eutanàsia, perseguir els opositors polítics i exterminar els jueus, com també, ja posats, envair Polònia, Rússia i el que calgui per aconseguir l’espai vital que necessita Alemanya? Ara fa uns mesos, la cancellera Merkel va engegar una depuració de l’exèrcit per expulsar-ne els nostàlgics del III Reich, però tot sembla indicar que si es pretengués purgar l’exèrcit espanyol de franquistes i d’ultradretans en general, llavors Espanya s’hauria de quedar sense forces armades. Tal com ens ho podem figurar, si, en el seu moment, s’hagués efectuat una autèntica ruptura amb el franquisme, els militars no escriurien cartes al Rei perquè no hi hauria rei. Per cert, té pensat Felip VI pronunciar-se sobre les cartes que li han enviat els militars retirats, o bé li sembla que tot plegat no té importància? Igual és que, tement què sigui capaç de dir, li han aconsellat que mantingui silenci perquè amb una atzagaiada com la del seu discurs del 3 d’octubre ja n’hi va haver prou.
Cada dia se’ns demostra, doncs, que els valors de democràcia i d’europeisme de què tant presumien les instàncies oficials espanyoles ara fa vint o trenta anys eren un simple vernís que, a causa del seu poc gruix i de la seva mala qualitat, amb el pas del temps ha anat saltant. En temps de la transició, ex-franquistes com Adolfo Suárez i Rodolfo Martín Villa necessitaven fer-nos creure que no eren pas de dretes sinó de centre, igual com l’ex-ministre Manuel Fraga Iribarne es presentava com un dirigent de la dreta democràtica europea, del tot homologable, doncs, a Giscard d’Estaing, Jacques Chirac, Helmut Kohl, etc, mentre que ara a Espanya, un partit de la ultradreta xenòfoba com Vox no és una força antisistema perquè forma part del sistema mateix, d’ací que els partits demòcrates i constitucionalistes no el defugin ni l’estigmatitzin com a França sempre s’ha fet amb el Rassemblement National —abans Front National— de Marine Le-Pen. Òbviament, l’esperpent espanyol ha arribat al súmmum amb la patètica actuació de Vox a la plaça de Sant Jaume de Barcelona on, amb el pretext de celebrar el Dia de la Constitució, una colla de neonazis s’hi han aplegat per engegar el seu discurs d’odi i de totalitarisme; el 1978, Fuerza Nueva estava contra la Constitució, sí que canvien els temps, doncs; la ultradreta espanyola deu d’haver descobert que el text de 1978 no està pas tan malament com deia Blas Piñar. I mentrestant què? Doncs simplement, esperar que a les properes eleccions, previstes en principi per al 14 de febrer, la renovació de la majoria independentista al Parlament signifiqui fer efectiva, ja d’una vegada, la República Catalana i no pas continuar amb l’autonomisme que els partits nominalment independentistes han vingut practicant aquests darrers tres anys, sobretot ara que hem vist com, potser en agraïment al suport d’ERC als pressupostos generals de l’Estat, el Tribunal Suprem ha revocat el tercer grau als presos polítics.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)