Cal salvar el català?
No es tracta pas de salvar el català sinó, senzillament, d’iniciar el procés necessari per revertir les conseqüències de l’atzagaiada col·lectiva que es va perpetrar ara fa ja més de seixanta anys de parlar als fills en francès;
òbviament, mentre la Catalunya Nord continuï sota sobirania francesa serà impossible disposar ni dels instruments legals i socials ni dels recursos humans i materials necessaris per dur a terme una tasca tan ingent com aquesta; per deixar les coses clares i evitar tant mals entesos com falses expectatives, és imprescindible no perdre de vista que si, demà mateix, la Catalunya Nord s’integrés en una nova República Catalana independent, per recuperar l’ús social del català que hi havia hagut fins a mitjans del segle xx, es trigaria, com a mínim, dues generacions; amb els cinquanta-cinc anys que ja tinc, comprenc, doncs, perfectament que no arribaré a veure mai que a Perpinyà o a Prada la llengua que se senti al carrer sigui el català, tal com passava fins 1960 o, potser, allargant-ho molt, fins 1970. D’altra banda, si per salvar el català s’entén que, dins del departament dels Pyrénées Orientales, hi hagi petits col·lectius que, d’una manera marginal, continuïn fent-lo servir i, també, estar satisfets que un 9% dels mainatges rebin ensenyament del català, llavors no cal que ens preocupem més perquè el català ja ho està de salvat; al capdavall, anar fent així la viu-viu com bonament en siguem capaços ens hi podem passar tot el temps del món.
Evidentment, dir que el català és, igual com el basc, el cors, l’arpità, l’occità, l’alsacià, el neerlandès i el bretó, una llengua patrimonial de França és una broma digna dels Peixos d’Abril, tal com ho demostra la nova llei educativa del ministre Jean-Michel Blanquer, un bon deixeble de l’abbé Grégoire i de Jules Ferry. Si els catalans no piulen, és a dir, no es mouen per la defensa del català, no ho farà ningú i, per tant, les poques coses que ara es fan es perdran i el procés d’abandó de la llengua iniciat ara fa a prop de setanta anys arribarà a la seva fi natural i lògica. Què és la Catalunya Nord amb el Canigó, les vinyes, els proverbis ancestrals, els camps de presseguers, les esglésies romàniques, els estanys, les bunyetes, les seves cançons, les cargolades, els poemes, el rugbi i el rellotge de sol de la sortida de Ribesaltes però sense el català? Doncs molt senzill, le Pays Catalan, és a dir, una part de Catalunya castrada i mutilada per França. Escriure als elegits explicant-los com estimeu el català, podeu fer-ho si voleu, tot i que, a hores d’ara, ja hauríeu de comprendre que, igual com tenir tancada, així perquè sí, una línia de ferrocarril durant tres anys, la precària situació del català no els treu pas la son; d’altra banda, us avisi que dir en francès que estimeu molt el català és una incongruència de l’alçada d’un campanar. Òbviament, parlar en català als vostres fills i als joves en general sempre serà millor que acostar-vos al palau de Matignon o pel consistori de Prada per veure si Jean Castex té un moment per deixar de banda les seves múltiples i molt importants ocupacions, dignes d’un polític francès de debò, i rebre-us per escoltar els vostres planys sobre la situació de la llengua, més que res, perquè estic segur que, tant a París com a Prada, d’una gestió com aquesta només en trauríeu unes quantes bones paraules, uns quants copets a l’esquena i para de comptar.
Ben mirat, però, la responsabilitat històrica la tenen els que, ara fa seixanta o setanta anys, van decidir parlar als seus fills en francès; que jo sàpiga, a França no s’ha tancat mai ningú a la presó per adreçar-se a la mainada en català ni, tampoc, per protestar contra la prohibició total del català a l’escola vigent des dels temps de Jules Ferry fins a l’aprovació, el 1951, de la Llei Deixonne; és més, mentre a Espanya va estar vigent el franquisme, de llibertat d’ús del català n’hi havia molta més a la Catalunya Nord que no pas al Principat, al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent; d’altra banda, si segons la Llei Ferry de 1882 la llengua d’ensenyament havia de ser, exclusivament, el francès, segons la Llei Moyano aprovada el 1857 per les corts espanyoles, l’escola s’havia de fer obligatòriament en castellà. De totes maneres, a qualsevol de nosaltres sempre ens podran preguntar què hem fet per reparar el dany causat a la llengua a partir de 1950.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)