Solucions independentistes
A Espanya, passa que l’actual marc jurídic permet a la comunitat autònoma de Madrid aprofitar-se de la seva condició de capital de l’Estat per practicar una política fiscal que arruïna els altres territoris espanyols, excepte, lògicament, Navarra i el País Basc, protegides del drenatge econòmic madrileny gràcies als seus règims de concert econòmic.
Segurament, que l’Estat marqui uns límits en les rebaixes fiscals que puguin decretar els governs autonòmics és una bona solució contra l’actual política fiscal madrilenya, la qual està en flagrant contradicció amb els principis enunciats per l’article 2 de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA) que els sistemes d’ingressos de les comunitats autònomes no poden implicar privilegis econòmics o socials ni establir barreres fiscals dins d’Espanya, com també que cal mantenir sempre la solidaritat entre les diferents comunitats així com la lleialtat institucional en matèria tributària. És més, jo encara aniria més enllà i proposaria no pas suprimir sinó abolir l’autonomia de Madrid; ja ho sé que, segons la Constitució, totes les províncies i regions tenen dret a l’autonomia, però, si pel fet de ser la capital d’Espanya, Madrid gaudeix d’un determinat tipus d’avantatges, llavors no s’hi pot donar el mateix tracte que a la resta de territoris perquè, en realitat, aquest pretès igualitarisme seria discriminador i perjudicial per a les altres regions i províncies espanyoles. Washington, la ciutat que, com tothom sap, és la capital dels EUA ni és un estat ni està integrada dins de cap dels estats de la Unió sinó que l’administra directament el govern dels EUA; evidentment, des de bon principi, els americans han volgut evitar sempre que Washington es converteixi en un Madrid o en un París, és a dir, en una ciutat que, per ser la capital nacional, concentri tota l’activitat econòmica del país i, doncs, n’empobreixi la resta.
Sigui com sigui, però, de remeis al drenatge econòmic madrileny se’n poden buscar i trobar tants com es vulgui; tanmateix, si una cosa no té lògica és que s’hi posi un partit independentista català com ho és ERC i, menys encara, proposant una mesura que reforça el poder del govern central en detriment de les autonomies, una de les quals, ara per ara, és Catalunya. Suposo que si, ara fa tres anys, la República Catalana proclamada pel Parlament de Catalunya s’hagués fet efectiva, a hores d’ara no ens hauríem de preocupar gens pels tripijocs fiscals que pogués fer el govern autonòmic de Madrid perquè, com que ja no formaríem part d’Espanya, no ens afectarien; d’altra banda, sense l’espoli fiscal espanyol segurament podríem disposar de prou recursos per compensar els autònoms per les pèrdues que els produeixen les restriccions a l’activitat social i econòmica que cal aplicar en la lluita contra la Covid-19. M’imagino que no deu costar gaire d’entendre que a qualsevol independentista coherent no li ha d’importar gens que Espanya estigui mal administrada o mal governada perquè l’objectiu és que Catalunya deixi d’estar-hi inclosa; un cop independents, si a Espanya volen potenciar Madrid en detriment de la resta del territori, problema seu, ja s’ho trobaran, no n’hem de fer res excepte intentar ajudar el País Valencià, la Franja de Ponent i les Illes a marxar també d’Espanya. Que a França només hi ha París i el desert francès, i, a més, s’hi practica un uniformisme cultural i lingüístic a conseqüència del qual a Montpeller no sols s’ha eradicat l’occità sinó que els joves hi parlen el francès amb el mateix accent que a París? Doncs molt bé, si així els agrada que en gaudeixin fins a la fi dels temps; a mi només em sap greu que la Catalunya Nord estigui dins de França; el dia que la frontera entre Catalunya i França quedi situada al massís de les Corberes, és a dir, a on va estar fins al Tractat dels Pirineus de 1659, no em preocuparé gens per què facin o deixin de fer a França. Necessito recordar-ho, una vegada més i tantes com calgui, que Simón Bolívar no es va proposar mai arreglar Espanya ni reformar-la? Espero, òbviament, haver deixat clar per què desaprovo la línia política que Gabriel Rufián segueix al Congrés dels Diputats.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)