Tolosa, Montpeller i París
Si la Catalunya Nord està encabida dins d’una regió administrativa del tot artificial anomenada Occitanie amb capital a Tolosa, això no és pas per cap mena d’afany colonitzador occità, sinó perquè la divisió regional francesa es dissenya a París, seu, com sabem, d’un poder inqüestionable, base de l’existència mateixa de França,
les decisions del qual cal acatar tant si s’hi està d’acord com si no perquè no té dret ningú a discutir-les. Certament, el nom regional Occitanie és incorrecte perquè, d’una banda, inclou un territori, situat al sud del Pirineu, que no és pas occità sinó català i, de l’altra, no abasta tot Occitània sinó només el Llenguadoc; ara bé, no ens ha de costar gaire adonar-nos que, precisament pel seu caràcter arbitrari i artificial, aquesta denominació és la que més convé als interessos de França, sempre disposada a despersonalitzar els territoris que en formen part per així imposar-hi el seu model nacional basat en l’uniformisme lingüístic i cultural franco-francès, en què qui no parla el francès amb un perfecte accent parisenc és, automàticament, un pària. Com és obvi, si dins d’Occitanie, Tolosa exerceix el mateix centralisme regional que, abans, havia practicat Montpeller a l’antiga regió del Languedoc-Roussillon, això és perquè actua no pas com a centre d’un inexistent poder occità sinó com a simple sucursal de París, cosa que, d’altra banda, li permet manegar al seu gust els pocs recursos que el govern francès es digna a concedir a la région; al segle xii, a Tolosa hi havia uns comtes independents dels reis de França però avui dia hi ha un consell regional que ha d’obeir en tot el govern francès; evidentment, tot això no significa pas que no es pugui contestar ni rebutjar el centralisme regional de Tolosa igual com abans es feia amb el de Montpeller.
En teoria, la idea d’una regió catalana amb capital a Perpinyà no em sembla pas malament; ara bé, com crec que ja ho he dit més d’una vegada, totes les raons que es poden adduir per demanar-ne la creació són, en realitat, arguments de pes perquè a París no en vulguin ni sentir parlar. Si afirmem que el territori del departament dels Pyrénées Orientales necessita una administració regional privativa perquè disposa d’una identitat cultural i lingüística pròpia, és obvi que a París arribaran a la conclusió que, precisament per això, la regió catalana no s’ha de crear mai de cap manera i sota cap concepte. A més, suposo que si, malgrat tot, aquesta regió s’acabés obtenint, a París ja se n’encarregarien que servís per consolidar un Pays Catalan sense suc ni bruc, és a dir, una versió castrada de la catalanitat del tot assumible pel discurs nacional francès, i no pas per enfortir l’existència de la Catalunya Nord; al capdavall, crear una regió catalana significaria conferir a Perpinyà una mica més de capacitat de decisió i de recursos, però, no pas que França deixés de ser un estat centralista on tot es decideix a París. Podria ser el català llengua, si més no, cooficial amb el francès en una hipotètica regió catalana? Evidentment, a no ser que estiguem disposats a enganyar-nos a nosaltres mateixos, tots sabem quina és la resposta a aquesta pregunta, més que res perquè a París ho tenen molt clar. Segur que si se li passés pel cap de parlar d’oficialitat del català a la Catalunya Nord, Jean Castex seria foragitat immediatament de Matignon.
Si n’estem farts del centralisme regional de Tolosa, però una regió catalana dins de França no ho veiem viable, què hem de fer, doncs? En un panorama com aquest, tot sembla indicar que l’única solució raonable sigui la de preocupar-nos de trobar la manera que en la futura República Catalana s’hi constitueixi una regió de la Catalunya Nord.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)