La Llotja de Perpinyà i el tren de Vilafranca
A Barcelona el 1793, les autoritats van desarticular un grup de simpatitzants revolucionaris i entre el material de propaganda que els van intervenir hi havia una bandera republicana;
no ho sé pas del cert, però m’imagino, fins gairebé donar-ho per fet, que es tractaria de la tricolor blava, blanca i vermella, que aquella gent deuria veure no pas com l’ensenya nacional de França sinó com la bandera de la lluita per la llibertat republicana contra les monarquies i els poders feudals aleshores encara vigents, igual com, al segle xix i fins a l’arribada del franquisme, al Principat molta gent cantava la Marsellesa —amb la lletra traduïda al català— no pas perquè volguessin ser francesos sinó perquè maldaven per alliberar-se de les oligarquies burgeses que els oprimien. En canvi, la Llotja de Perpinyà il·luminada de bleu, blanc et rouge dóna una imatge del tot sinistra perquè, a diferència de com passava a Barcelona el 1793, ací la tricolor és símbol no pas d’alliberament sinó d’opressió; sense el Tractat dels Pirineus, a ningú se li hauria acudit mai guarnir una obra d’art de l’arquitectura gòtica catalana amb símbols francesos de la mena que fossin; a més, com tots sabem, a la Catalunya Nord, França només significa prohibició del català i imposició del francès, anorreament de la llengua i cultura catalanes, que si avui dia encara sobreviuen és gràcies a l’acció de grup militants que, constantment, han d’enfrontar-se a la indiferència o l’hostilitat de l’administració francesa, submissió total a les autoritats de París i empobriment a causa del sistema centralista franco-francès que únicament es preocupa que París vagi bé i els que tinguin la dissort de viure al desert francès o, pitjor encara, a la seva perifèria, que s’aguantin perquè són ciutadans de segona o de tercera categoria. Si, a sobre, els llums de la tricolor s’encenen a la Llotja de Perpinyà amb motiu del Dia de l’Armistici, llavors s’arriba ja a l’escarni de la memòria de tots aquells que van morir víctimes de França, un estat on la Nació és una mena d’entitat suprema situada per damunt del benestar dels seus ciutadans als quals, doncs, els pot exigir qualsevol sacrifici, igual com abans ho feia el Rei perquè, en realitat, aquesta és tota la Liberté, Egalité et Fraternité que es va assolir a França amb la Revolució de 1789. Es pot concebre una imatge més repugnant encara que la del viatge triomfal que, després de la Guerra, van fer el president Raymond Poincaré i el primer ministre Georges Clemenceau per Alsàcia i Lorena? Segurament, els deuria semblar obvi que la sobirania francesa sobre aquestes regions valia molt més que no pas la vida dels centenars de milers de joves enviats a l’escorxador de les trinxeres, és a dir, que quatre anys de carnatge i mort sense fi havien valgut la pena. Ho pot posar algú en dubte que, amb tot el ritual de discursos patriòtics i d’omnipresència de la bandera francesa, les celebracions del Dia de l’Armistici que es fan avui dia a tots els pobles i ciutats de França, incloent-hi la Catalunya Nord, se situen en la mateixa línia que la de la gira de Poincaré i Clemenceau per Alsàcia i Lorena? L’11 de novembre, a França no se celebra pas la fi de la guerra sinó la victòria, consagrada als Tractats de Versalles de 1919; al capdavall, des de la derrota en la Guerra Franco-Prussiana de 1871, França no havia fet res més que fomentar un patrioterisme revengista i agressiu, i si això havia de significar una nova guerra, cap problema perquè joves per enviar a les trinxeres no en faltaven pas; naturalment, en cas d’haver-hi protestes, l’esclafament de la Comuna de París de 1871 i la repressió de les revoltes dels vinaters del Llenguadoc i del Rosselló el 1907 van servir per deixar clar quina mena de república s’havia instaurat a França.
Dintre de tot, però, no són pas dolentes totes les notícies de la Catalunya Nord; segons sembla, dilluns 16 de novembre el tren tornarà a arribar a Vilafranca de Conflent; haurà arribat a la fi, doncs, allò que, al Conflent i la Cerdanya, podríem denominar el “Trienni sense ferrocarril”, motivat, òbviament, per la desídia de l’administració francesa. Proposo que, a partir d’ara, a Vilafranca el 16 de novembre esdevingui el “Dia del Tren”; aquesta seria, doncs, una diada on realment hi hauria alguna cosa a celebrar, a diferència del tètric Dia de l’Armistici.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)