cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Xavier Deulonder i Camins

Models polítics

Afortunadament, s’ha complert la meva predicció que si Donald Trump s'entossudia a no voler reconèixer la seva derrota a les urnes, no passaria res perquè, amb més de dos segles d’història, el sistema constitucional americà és prou sòlid com per poder resistir rebequeries de qui sigui;

el proper 20 de gener, doncs, Joe Biden prendrà possessió de la Casa Blanca i Donald Trump, del tot desacreditat perquè amb la seva actitud durant les eleccions s’ha convertit en la riota del món sencer, podrà afegir la presidència dels EUA a la dilatada llista dels fracassos de la seva vida. Si amb la seva demagògia populista i el seu messianisme, Trump ha estat un símptoma de la desafecció de sectors desafavorits, o fins i tot, marginats, de la societat americana envers la política tradicional perquè hi veuen un joc d’elits on guanyi qui guanyi ells hi perden, els alts responsables de les institucions tenen ara quatre anys de coll per mirar de corregir aquesta situació; d’altra banda, espero que, als EUA, tothom s’hagi après la lliçó que els problemes del país no es resolen pas elegint president Homer Simpson.

Per si algú ha caigut en la temptació de mirar-se amb aires de superioritat aquestes eleccions presidencials, on, certament, s’han esdevingut fets tan lamentables com els intents d’assalt als centres on es recomptaven els vots, recordo que la constitució vigent avui dia als EUA és la que el 1787 va aprovar la Convenció de Filadèlfia, mentre que de la primera constitució francesa —la de 1791— i de la primera constitució espanyola —la de 1812— ja no se’n canta ni gall ni gallina perquè van durar, tant l’una com l’altra, de Nadal a Sant Esteve; per tant, durant tota la seva història, als EUA han sabut resoldre els seus problemes dins d’un marc constitucional basat en la democràcia i el rebuig a l’autoritarisme, cosa que no es pot dir pas ni de França ni d’Espanya. De la revolució americana de 1776, no va sorgir cap Robespierre ni cap Napoleó i, a més, per aconseguir la independència del seu país, els americans van saber enfrontar-se a la Gran Bretanya, aleshores la primera potència imperial del món, mentre que a Catalunya, on l’estel que afegim a la nostra senyera tradicional el vam manllevar de Cuba que, al seu torn, el va agafar de la bandera dels EUA, tenim congelada la República per por que a Madrid no es ventin un mastegot i, a més, tot sembla indicar que en les eleccions del proper 14 de febrer tindrem una repetició del neoautonomisme d’aquests darrers tres anys. Evidentment, l’intervencionisme dels EUA a l’Amèrica Llatina, que va tenir la seva demostració més sagnant en el cop d’estat de Xile el 1973, és tan condemnable com el neocolonialisme —o, potser, sense el “neo”— de França a l’Àfrica; al capdavall, Pinochet va ser un dictador tan sanguinari com molts dels tirans que, en diferents països de l’Àfrica, han rebut suport incondicional de França; en el cas d’Espanya, no es pot parlar de neocolonialisme, sinó d’unes ridícules pretensions de fer veure que són una potència de primer ordre com en els, per sort, llunyans temps dels Tercios de Flandes, i, sobretot, de voler donar lliçons de democràcia a tothom sense haver condemnat mai el franquisme ni lluitar contra el creixement de l’extrema dreta, que a Espanya no adopta actituds antisistema perquè forma part del sistema mateix. Òbviament, comparat amb Joan Carles de Borbó i amb la majoria de la classe política espanyola, Richard Nixon encara pot semblar una persona honrada, honesta i íntegra; d’altra banda, el 1974, als EUA, el president Nixon va haver de dimitir arran de la seva innegable implicació en l’escàndol Watergate, mentre que a França no es va poder jutjar Jacques Chirac pels seus afers de malversació a l’ajuntament de París fins que es va acabar el seu mandat com a president de la República.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal