Fenòmens paranormals a la Catalunya Nord
Si a la Catalunya Nord el 80% de la gent és favorable a l’ensenyament del català i, a més, n’hi a demanda a tot arreu com també es disposa de cinquanta docents amb el CAPES de català, que vuit dels trenta-un col·legis públics nord-catalans no ensenyin encara el català, hauríem de considerar-ho un mena de fenomen paranormal digne dels programes radiofònics o televisius del parapsicòleg tortosí Sebastià d’Arbó, que en podria treure molt més suc encara que de les suposades aparicions d’ovnis a Montserrat o a la platja de la Barceloneta.
Certament, per explicar com és que el català no s’ensenya a tots els centres públics de la Catalunya Nord, els seguidors de Sebastià d’Arbó a “Catalunya màgica” o “Misteris” apel·larien a forces ocultes procedents de dimensions desconegudes, però els que mirem de comprendre el món per mitjà de la racionalitat i del mètode científic, hi trobaríem una explicació molt simple i senzilla: en temps de la III República, el ministre Jules Ferry va crear l’actual sistema educatiu francès per fer desaparèixer les llengües que es parlaven en molts llocs de França, un de les quals, lògicament, és —o era— el català; per tant, no ens ha d’estranyar que dins de l’escola pública francesa hi hagi qui celebri les grans conquestes que s’han assolit durant la segona meitat del segle xx en la substitució del català pel francès al departament dels Pyrénées Orientales. Qui s’ho hauria pogut pensar ara fa cent o vuitanta anys que l’actual Pays Catalan podria assolir mai el grau de modernitat, progrés i civilització a què ha arribat des de la fi de la II Guerra Mundial, i això que aquest era un lloc en principi difícil perquè, a diferència de com passava en d’altres departaments meridionals, de la seva llengua la gent no en deia pas patois sinó català; aprofito, doncs, per demanar la concessió del Premi Nobel de Química a Joan Lluís Lluís per haver descobert el principi que tota llengua és soluble en àcid jacòbic.
Si més no oficialment, del gloriós i nefast imperi colonial francès ja fa força temps que no se’n canta ni gall ni gallina i, per això, ja tenim dues o tres generacions escolaritzades amb la idea que Algèria no és pas una regió de França i que a la Indoxina i al sud-est d’Àsia en general, els francesos no hi han d’anar a fer res, però és igual, amb colònies o sense, França és França i prou; els nens de l’Àfrica ja no han d’estudiar que els gals són els seus avantpassats però els de la Catalunya Nord han de continuar sent escolaritzats en francès. A la pràctica, quan es diu que l’Éducation Nationale ha de garantir la igualtat de tots els alumnes, això significa que a Perpinyà han de sortir de l’escola tan franco-francesos com a París; per tant, el català és una nosa i, doncs, resulta del tot lògic que les lleis i circulars ministerials que n’haurien de garantir la presència a l’escola quedin en paper mullat com també que no es facin servir els recursos materials i humans de què es disposa per garantir l’ensenyament del català a tots els joves nord-catalans; podem pujar-hi de peus que no s’expedientarà mai el responsable d’una escola per haver incomplert les ordres de garantir-hi l’ensenyament del català. En les presents circumstàncies, doncs, és demanar massa que els responsables educatius s’esforcin a satisfer la demanada d’ensenyament del català existent a la Catalunya Nord; segur que resultaria molt més senzill ficar la Lluna dins d’un cove.
Que la República garantirà que a la Catalunya Nord l’ensenyament es faci en català és indiscutible; el problema és que aquesta és la República que, ara fa tres anys, van deixar congelada.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)