Per un independentisme amb les idees clares
Tot això d’eixamplar la base o de mirar de sumar més és una pura i simple excusa de mal pagador que alguns dirigents polítics donen per ajornar la proclamació de la independència fins a la setmana dels tres dijous
i, així, defugir l’inevitable enfrontament amb Espanya per anar gaudint, mentrestant, còmodament i amb tranquil·litat de les poltrones de l’administració autonòmica. Evidentment, si es repetissin els resultats de les darreres eleccions, la independència estaria prou legitimada com per fer-se efectiva. Quin ha de ser el programa independentista per enfrontar-se a l’actual pandèmia i les seves lògiques conseqüències socials i econòmiques? Doncs un de molt senzill: fer efectiva la República i, llavors, un cop lliures de l’espoli fiscal i del centralisme espanyol, poder dedicar tots els recursos humans i materials de Catalunya a millorar l’atenció sanitària i a ajudar els damnificats de la pandèmia. Quin és el candidat independentista més idoni a la presidència de la Generalitat? Realment, cap; l’única opció correcta d’un dirigent polític independentista és la de considerar la Generalitat una mera comissió gestora provisional, al capdavant de la qual s’hi pot quedar Pere Aragonès, o qualsevol altre que tingui un perfil i unes actituds semblants, com a president interí fins el dia que es faci efectiva la República; per tant, desconfio de tot aquell que parli de pactes de govern a la Generalitat. Tres mesos és el marge de temps de què disposa el Parlament de Catalunya per investir un nou president de la Generalitat; espero que aquestes dotze setmanes s’aprofitin per implementar la República o, si més no, intentar-ho.
Cal buscar la unitat entre les forces polítiques independentistes però només si es tracta d’avançar cap a la República mentre que no és desitjable si es pretén continuar fent autonomisme, és a dir, perdent el temps, igual com en els darrers tres anys. D’altra banda, l’1 d’octubre va quedar legitimat, precisament, per la llenya que els cossos policials espanyols van repartir, amb una contundència i un acarnissament dignes de molt millor causa, a gent que només pretenia introduir en el seu vot en una urna.
Per a Espanya, la independència de Catalunya representarà una desfeta només comparable a la que li va significar el Desastre de 1898, és a dir, la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines; per tant, ser independentista i estimar Espanya és una contradicció. En conseqüència, a mi només em mereix credibilitat algú que esperi amb delit i fruïció l’arribada del gran dia en què, igual com van fer els seus antecessors de 1898, tota l’actual caterva nacionalista espanyola se’n vagi a passar una temporada als campos de Castilla i es posi a meditar sobre el sentimiento trágico de la vida i el ser profundo de España; l’objectiu és, doncs, ni més ni menys, aconseguir que la independència de Catalunya sigui el trauma de l’Espanya del segle xxi igual com la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines ho va ser durant la primera meitat del segle xx. L’Espanya que pugui sortir després de la independència de Catalunya serà millor o pitjor que l’actual? Tant se me’n dóna perquè no sóc espanyol ni ganes.
A mi em sembla que, a les corts espanyoles, els diputats i senadors independentistes s’haurien de limitar a recollir l’acta i deixar l’escó buit. I si un candidat a president del govern volgués demanar-los el vot per a la investidura, a canvi només haurien de demanar dues coses molt simples: l’amnistia dels presos polítics i el reconeixement del dret d’autodeterminació a Catalunya.
Els dirigents independentistes que, dòcilment, va presentar-se a declarar davant de les instàncies judicials espanyoles quan van ser-hi cridats no van fer res més que legitimar la justícia espanyola. Ben mirat, però, la feina de deslegitimar la justícia espanyola no cal que la duguin a terme els independentistes catalans perquè ja se n’encarreguen les instàncies judicials europees. D’altra banda, només es pot ser amable i anar amb bona voluntat amb un dirigent polític espanyol si condemna, sense pal·liatius ni ambigüitats, la repressió patida a Catalunya des de l’1 d’octubre i per si algú encara no n’està al corrent, Pedro Sánchez no compleix pas aquesta condició.
Si Espanya no va canviar ara fa quaranta anys amb la liquidació del franquisme, menys ho farà ara. En temps de la Transició, tots els dirigents polítics espanyols comprenien que Espanya necessitava, imperiosament, entrar a la Comunitat Econòmica Europea (CEE); per això, Adolfo Suárez i Manuel Fraga Iribarne van prendre l’heroica decisió d’abjurar del franquisme, el règim a què havien servit i en què s’havien format, per donar una imatge de democràcia europea; després, durant els governs de Felipe González, es va crear el mite de l’Espanya moderna i europeista que havia deixat enrere un fet tan remot i llunyà com el franquisme. Evidentment, els resultats de tot plegat estan a la vista. D’altra banda, si volem la independència de Catalunya, que Espanya sigui monàrquica o republicana tant hi fa; un cop Catalunya sigui un estat dins d’Europa, si a Espanya volen conservar la seva esperpèntica monarquia, no n’hem de fer res perquè és de molt mala educació ficar-se en les coses que passin a casa del veí.
No cal ser gaire intel·ligent per comprendre que, per als dirigents polítics nominalment independentistes que, com que qui dia passa any empeny, s’han instal·lat en l’autonomisme, els independentistes combatius i mobilitzats són una mena de pedra a la sabata.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)