cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Xavier Deulonder i Camins

Què celebraran?

A qualsevol persona normal li ha de repugnar celebrar com a festa nacional el genocidi en massa dels pobles americans, iniciat per Colón el 12 d’octubre de 1492; òbviament, la festa nacional d’Alemanya no és pas l’aniversari de la invasió de Polònia per Hitler; d’altra banda, però, podem demanar-nos quina raó pot tenir ara Espanya per estar de festa o de celebració.

Per començar, Madrid no és pas el centre de la modernitat —o de la postmodernitat— tal com se’ns pretenia fer creure ara fa trenta o quaranta anys, sinó l’epicentre europeu de l’epidèmia del coronavirus, un lloc, doncs, on, per un elemental i obvi instint de conservació, cal evitar anar-hi. Evidentment, si les coses han arribat a aquest punt és, en gran part, com a resultat de la nefasta gestió de la presidenta autonòmica Isabel Díaz Ayuso, que, en el combat contra la pandèmia, ha demostrat ser tan irresponsable com Donald Trump i Jair Bolsonaro junts, que ja és dir. En realitat, la picabaralla entre el govern espanyol i el govern madrileny es dóna només perquè la comunitat autònoma de Madrid ha esdevingut un dels baluards del PP en la seva implacable lluita contra el govern de Pedro Sánchez, format pel PSOE i Unidas Podemos, mentre que els estralls de la Covid-19 entre la població de Madrid és un afer del tot secundari, una fotesa vaja. L’alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, no para de demanar l’alçament de l’estat d’alarma que el govern espanyol ha decretat sobre Madrid; ara fa uns mesos, Almeida va fer-se notar per afirmar que considerava molt més important salvar la catedral de Notre-Dame de París abans que evitar la desforestació de l’Amazònia, o sigui que el nivell és aquest, tal com va veure’s fa unes setmanes quan, al Teatro Real de Madrid, es va haver de cancel·lar la representació perquè el públic va protestar en adonar-se’n que les mesures de distanciament social per evitar contagis s’observaven, només, a la platea —on les entrades són més cares— però no pas al galliner, la zona d’entrades barates.

 

Deixant a part la Movida Madrileña, que, com hem vist, avui dia no va pas de grups musicals de pop o tecno coneguts només a Espanya i enlloc més, podem repassar el trist paper que ha fet el rei Felip VI en la seva darrera visita a Barcelona; certament, s’ha aconseguit demostrar que és possible organitzar gires reials a Catalunya, cosa que, donada l’absència de Felip VI, ara fa uns dies, en l’acte de lliurament dels despatxos als nous jutges semblava poder posar-se en dubte; ara bé, les condicions en què cal fer-ho resulten, més aviat, lamentables: buit institucional ja que no van anar a rebre’l ni la Generalitat ni l’Ajuntament de Barcelona, i, sobretot, àmplia protesta al carrer; per més que no vulguin admetre-ho, l’impresentable discurs del rei el 3 d’octubre del 2017 i els rumors que va trucar personalment dirigents d’empreses perquè marxessin de Catalunya han marcat un abans i un després en les relacions entre la monarquia espanyola i la societat catalana; també comprenc, però, que si, ara fa tres anys, Felip VI hagués pronunciat un discurs en to conciliador potser hauria acabat perdent la corona perquè, llavors, les elits polítiques espanyoles li haurien girat l’esquena. I què hem de dir de tot el serial familiar que va esbombant-se a partir de les declaracions de Corina Larsen sobre les seves aventures com a amant de Joan Carles de Borbó? O que el general d’infanteria de marina Juan Chicharro Ortega, president de la Fundación Francisco Franco i antic ajudant de camp de Joan Carles I, hagi recordat a Felip VI que si regna a Espanya és gràcies al dictador? Tot un aval a la suposada legitimitat democràtica de la monarquia; òbviament, no es pot discutir de cap manera que el general Chicharro coneix la història d’Espanya al segle xx, una altra cosa és que resulti inconcebible l’existència a Alemanya d’una Fundació Adolf Hitler, dedicada a preservar-ne el llegat i la memòria.

Mentre Felip VI era a Barcelona comprovant, in situ, la poca acceptació de què gaudeix a Catalunya tant la seva persona com la institució que representa, a Perpinyà, els ex-presidents de la Generalitat Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra exposaven com, malgrat haver estat elegits democràticament, la justícia espanyola els havia inhabilitats mitjançant procediments jurídicament força dubtosos i, per això, demanaven la mediació d’Europa en el conflicte català, i en medis europeus, la credibilitat de la justícia espanyola està sota zero, tal com s’ha vist en tots i cadascun dels fracassos de les euroordres dictades per Espanya contra dirigents polítics catalans.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal