Xavier Deulonder i Camins, Carles Puigdemont
De l’1-O al 14-F
Han passat tres anys d’ençà de la celebració del referèndum de l’1 d’octubre però la República Catalana no ha arribat pas; en canvi, ens trobem amb la Generalitat autonòmica de sempre i, a més, sense president arran de la inhabilitació de Quim Torra,
com també amb un bon nombre d’independentistes presos i exiliats, un balanç ben galdós, doncs, d’aquest tercer aniversari. Què se’n va fer d’aquell octubre estelat tan ple d’il·lusions, en què tot semblava possible, incloent-hi vaticinar que, a conseqüència del seu nefast discurs, Felip VI no arribaria a menjar-se els torrons a la Zarzuela i a engegar-hi el seu habitual missatge nadalenc?
En teoria, un cop inhabilitat el president Torra, la majoria independentista (Junts per Catalunya, ERC i la CUP) podria proposar-ne un successor, al qual li correspondria aguantar fins al final de la legislatura que s’escauria pel desembre del 2021, però, no ho han fet així i han decidit que el vicepresident Pere Aragonès actuï com a president interí fins que, expirat el termini per investir un nou president, calgui convocar eleccions. Aquest sembla un primer pas en el bon camí per assolir la fita que, en la present legislatura ha estat impossible: complir, d’una vegada, el mandat de l’1 d’octubre d’implementar la República Catalana. Després de les properes eleccions del 14 de febrer, m’agradaria que el Parlament de Catalunya votés designar president Carles Puigdemont; òbviament, a Madrid no ho acceptaran pas i, al cap de tres mesos, caldrà anar de nou a eleccions, després de les quals, caldria repetir de nou la jugada i si a Madrid continuen igual de tossuts, llavors al cap de tres mesos plantegem una altra vegada la investidura de Puigdemont i així fins a l’infinit. Evidentment, ací estic proposant una via que, després de les eleccions de desembre del 2017, era impossible; aleshores, no hi havia un govern de la Generalitat, sinó que, en aplicació de l’article 155, els ministres del govern espanyol havien passat a exercir les funcions dels consellers de l’executiu català i, com recordem, fou aleshores que, actuant com a conseller de cultura, el ministre espanyol de cultura Íñigo Méndez de Vigo va decidir enviar cap a l’Aragó els sarcòfags del monestir de Sixena que es conservaven al Museu de Lleida; evidentment, si aquesta situació es perllongava, podria ser que la Generalitat intervinguda pel govern espanyol decidís clausurar TV3 o fer-la emetre en castellà, com també suprimir la immersió lingüística, dissoldre els Mossos d’Esquadra, etc, etc; llavors, calia no pas avançar cap a la independència sinó recuperar l’autonomia i, doncs, elegir un president de la Generalitat, que, lògicament, havia de ser una persona que a Madrid estiguessin disposats a acceptar; el nomenament d’un president de la Generalitat de Catalunya és un procés que comença amb la votació d’investidura al Parlament i acaba amb la signatura per S.M. el Rei del decret de nomenament; per tant, si a Madrid no admeten el candidat votat pel Parlament de Catalunya, sempre disposen d’una solució tan simple i senzilla com no presentar-ne el decret de nomenament al Rei perquè el signi. Que els ministres del govern espanyol poguessin actuar a l’ensems com a consellers de la Generalitat era una situació insostenible i calia, doncs, posar-hi tan aviat com fos possible mentre que ara, almenys per a mi, no representa cap problema que Pere Aragonés continuï com a president de la Generalitat interí o en funcions fins al dia que Carles Puigdemont torni a Barcelona a proclamar la República Catalana; un parlament amb majoria independentista ha de declarar la independència i, per tant, la Generalitat de Pere Aragonès no té més raó de ser que la de funcionar com a comissió gestora provisional. Naturalment, aquesta situació de paràlisi institucional ha d’anar combinada amb mobilitzacions al carrer, sempre que les circumstàncies sanitàries ho permetin, tenint sempre clar que, precisament perquè Espanya no és el Canadà ni el Regne Unit sinó que, més aviat, s’assembla a Bielorússia o Turquia, per assolir la República serà imprescindible arribar a una confrontació directa amb l’aparell repressiu espanyol, és a dir, que caldrà fer allò que, el novembre del 2017, després de l’aplicació de l’article 155 per part de les autoritats espanyoles, no es va voler fer.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)