Ni indult ni monarquia, república i amnistia
El 25 de novembre de 1975, només tres dies després d’haver accedit al tron com a successor de Franco a títol de rei, Joan Carles I va promulgar un decret d’indult general que, com és lògic, va resultar beneficiós per a molta gent vinculada a la lluita política contra el franquisme
que així van poder veure’s lliures de les penes o sancions administratives que fins aleshores havien hagut de patir; ara bé, l’Assemblea de Catalunya i d’altres organitzacions d’oposició al règim van continuar reivindicant l’amnistia per una raó molt simple i senzilla: l’indult significa, només, el perdó de la pena imposada però no esborra pas la condemna, és a dir, es parteix de la base que la persona en qüestió va fer una cosa mal feta, només que, en un acte de generositat, l’autoritat competent ha decidit eximir-la de complir la pena imposada per la seva falta; en canvi, l’amnistia anul·la la condemna perquè la considera injusta; per tant, admet que la persona no va fer res de dolent i, doncs, estableix que els que van actuar de manera incorrecta van ser els jutges que van dictar la condemna els quals, naturalment, queden desautoritzats. No ens ha de sorprendre, doncs, que en les manifestacions aquelles en què gairebé sempre s’acabava corrent per evitar ser estomacat pels grisos, se sentís el crit de “Ni indult ni monarquia, república i amnistia”, al·lusiu també, òbviament, a la negativa a acceptar una institució hereva del franquisme.
Si evoco una de les consignes de les manifestacions d’ara fa ja més de quaranta anys no és pas per fer un exercici de memòria històrica, sinó perquè em sembla que la promesa del govern de Pedro Sánchez de tramitar l’indult dels presos polítics catalans l’ha tornada a posar d’actualitat. Si aquest indult arriba a fer-se efectiu, cosa que encara està per veure, me n’alegraré molt de veure els presos polítics sortint al carrer i no se m’acudirà pas cometre la inhumanitat —o la ximpleria, com seria més adequat dir-ne— de retreure’ls haver-se acollit a una mesura de gràcia atorgada pel govern espanyol, però el problema continuarà sent el mateix: les condemnes que se’ls van imposar eren injustes perquè convocar un referèndum no significa pas cometre cap acte de rebel·lió ni de sedició; en tot cas, l’acció que resulta de debò condemnable és la de l’aparell polític espanyol de negar-se a permetre als catalans exercir el seu dret a decidir si volen o no continuar formant part d’Espanya. En conseqüència, ni que sigui per deixar-li clar a Pedro Sánchez que amb l’indult només ha aconseguit posar un pedaç però no pas resoldre el conflicte català, l’endemà mateix de la sortida al carrer dels presos polítics, haurem de convocar una gran manifestació —si les mesures de protecció contra la Covid-19 ens ho permeten— cridant fins a esgargamellar-nos “Ni indult ni monarquia, república i amnistia” perquè volem no sols desautoritzar tots els responsables polítics, militars i judicials implicats en la repressió espanyola del referèndum de l’1 d’octubre, sinó també fer efectiva la República Catalana, deixant enrere la monarquia espanyola hereva del franquisme que, entre les martingales que es van esbombant del rei emèrit i els episodis del serial de la desestructuració familiar dels Borbó que es van coneixent, cada dia va resultant més esperpèntica; ja no són Nissaga de poder sinó que no arriben ni a Plats bruts, sobretot quan Felip VI no va acudir al lliurament dels despatxos dels nous jutges perquè no s’atreveix a venir a Barcelona on sap que es trobarà, de nou, amb les protestes al carrer i el buit institucional que va haver d’entomar en la seva darrera visita a Poblet, però, en canvi, si que es veu amb cor d’enfrontar-se al govern, elegit a les urnes, fent costat als sectors més reaccionaris del poder judicial espanyol. Evidentment, els que van considerar una anomalia l’absència del Rei a Barcelona tenien tota la raó del món, una altra cosa és que estiguin disposats a veure-hi un senyal inequívoc d’una greu crisi política provocada no pas per l’actitud de Felip VI envers el govern de Pedro Sánchez sinó per la resposta espanyola al procés independentista català.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)