Porositats
El passat 11 de juliol, Louis Aliot va esdevenir vicepresident de l’Agrupació Perpinyà-Mediterrània gràcies als vots de Les Républicains,
i Francis Daspe, responsable a la Catalunya Nord de la France insoumise, ha donat el senyal d’alarma d’una certa entesa de sotamà entre la dreta i l’extrema dreta catalanes, en flagrant contradicció, doncs, amb la norma que els partits democràtics no han de voler saber-hi res amb un partit feixista i contrari als valors republicans com el RN. No diré pas que no tingui raó; fet i fet, ací sembla que s’hagi adoptat el model espanyol de total acceptació de l’extrema dreta, visible amb la normalitat amb què el partit ultradretà Vox es mou en la vida política espanyola; ara bé, si Daspe veu porositats entre la dreta suposadament democràtica i republicana i l’extrema dreta procedent de Vichy, a mi em sembla apreciar un important factor en comú, és a dir, una porositat, entre el RN i la France insoumise: el seu nacionalisme franco-francès radical i excloent. Temps era temps, Francis Daspe va posar el crit al cel perquè al govern de François Hollande —el president de França que hi havia abans d’Emmanuel Macron— va proposar permetre a les regions administratives programar un sistema educatiu propi i integral; el dirigent de la France insoumise es va empipar tant que va bescantar el responsable del projecte —Alain Rousset, president de l’Associació de Regions de França (ARF)— titllant-lo de “girondí”, el pitjor insult polític que se li deuria acudir a un “Montagnard adepte de la République une et indivisible” com Daspe que, el 2013, havia criticat la decisió del govern d’integrar el sistema militar francès dins de les estructures de l’OTAN per així poder retallar en el pressupost de defensa, adduint que, d’aquesta manera, es comprometia la sobirania de la República o que el 2014 va proposar com a solució a la crisi sortir de l’euro i tornar al franc francès, una proposta que també la feia aleshores Marine Le-Pen. Francis Daspe i Louis Alliot comparteixen, doncs, un agressiu i xovinista nacionalisme francès; l’única diferència és que l’un és un nostàlgic del jacobinisme revolucionari de la I República (1792-1804), que, com sabem, va dur al Règim del Terror, i l’altre, un exponent de l’extrema dreta europea, xenòfoba i racista, el referent ideològic de la qual és la Rússia de Vladimir Putin, un país on no deu ser pas gaire agradable viure-hi i no pas precisament per la duresa dels seus hiverns. La dita atribuïda a Josep Pla que la cosa més semblant que hi ha a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres sembla, per tant, del tot aplicable als francesos. No em sembla pas malament una unió de les esquerres contra Louis Aliot per a les eleccions departamentals i regionals del proper mes de març, només que si esquerra vol dir Francis Daspe, potser estem ben arreglats perquè tant ell com Aliot contribueixen a apuntalar i reforçar encara més l'estat que porta més de dos segles i mig empobrint i alienant la Catalunya Nord.
D’altra banda, Daspe constata que Aliot s’ha integrat força bé a la vida política de Perpinyà caracteritzada “pel seu clientelisme, les seves rendes, les seves prebendes i les seves aspiracions de notabilitat (petita)”; de nou té raó, però i què? Quina deu ser la màxima ambició possible per a un polític en la capital d’un departament condemnat per la seva llunyania de París a ser un dels més pobres i endarrerits de França? No tothom té la sort, i els contactes a París, de Jean Castex; Romain Grau mateix no se n’ha sortit pas, encara.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)