Xavier Deulonder i Camins, 11S
Després de la Diada
Com sempre, després de la Diada, s’escau valorar el moment present i les perspectives de futur de l’independentisme.
Qui ens ho hauria dit ara fa uns quants anys que en comptes d’estar comptant si els assistents a la manifestació de la tarda que, com cada Onze de Setembre, sortia del Passeig de Gràcia i, seguint per la Ronda de Sant Pere, arribava a l’Arc de Triomf, són més o menys que els de l’any anterior, estaríem discutint si hem emprès —o no— el camí correcte per implementar, ja d’una vegada, la República Catalana proclamada verbalment al Parlament de Catalunya.
L’octubre del 2017, va quedar clar que la via del Quebec o d’Escòcia no es pot aplicar pas a Catalunya perquè Espanya té una manera de reaccionar molt més similar a la de Turquia o Bielorússia que no pas a la del Canadà o del Regne Unit; llavors, fracassat el model que havia estat la base del procés independentista català iniciat amb la multitudinària manifestació independentista de la Diada del 2012, els dirigents de Junts pel Sí i la CUP es van quedar sense saber què fer, i d’ací va venir tant la rendició sense combat davant de l’aplicació de l’article 155 com la desorientació que des d’aviat farà tres anys pateix el moviment independentista on, tothom sembla anar a les palpentes sense veure on fica els peus. Trencant amb el PDECAT, Carles Puigdemont s’ha tret de sobre el llast autonomista de tota una sèrie de quadres i dirigents amb vocació d’ocupar conselleries i direccions generals a la Generalitat però no pas d’enfrontar-se amb Espanya per aconseguir la independència; evidentment, a tots ens semblaria inconcebible una trobada entre Junts per Catalunya i el PNC, però ara fa quatre dies, Puigdemont s’havia de reunir amb Marta Pascal perquè tots dos eren del mateix partit; llàstima, però, que Pascal no hagués sabut tenir una mica més paciència ja que, a hores d’ara, seria la millor candidata a dirigir el PDECAT que ja en parlarem de si a les properes eleccions arribarà a aconseguir el 3% dels vots. A ERC, en canvi, no semblen haver-se plantejat cap variació substancial respecte de la línia seguida a partir de novembre del 2017; els dirigents són els mateixos i, per això, el partit continua encallat en el discurs d’eixamplar la base, on alguns hi poden veure una excusa per ajornar la lluita independentista per a la setmana dels tres dijous, i de considerar l’exili de Waterloo una mena de nosa, i això per no parlar del suport que ERC dóna al govern espanyol de Pedro Sánchez a canvi d’una inoperant taula de diàleg. I la CUP? Ens hem d’esperar a veure què diran els candidats que presentin a les properes eleccions. Com és natural, suposo que la brama d’un govern tripartit d’ERC, la CUP i els Comuns a la Generalitat deu d’haver estat un rumor escampat per les males llengües de les quals, com tots sabem, no se n’ha de fer cas.
Elisenda Paluzie ha fet una crida a posar fi a les picabaralles dels partits independentistes; certament, com que, de cara a les properes eleccions, no sembla lògic que una de les dues forces pugui imposar-se totalment fins a deixar l’altra fora de combat, és obvi que Junts per Catalunya i ERC continuaran condemnades a entendre’s, malgrat que les seves tensions vinguin ja de lluny, tal com ho demostra la ruptura de la candidatura unitària de Junts pel Sí, però, de totes maneres, hom sempre pot decidir quina de les dues línies polítiques li sembla la més correcta.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)