La cançó d’en Màxim
En aquest any tan escàs de bones notícies, l’actuació d’en Màxim al concurs televisiu The Voice Kids France ens anima a pensar que la lluita pel català a la Catalunya Nord no és pas una causa perduda i,
també, que, almenys durant uns quants anys, es mantindrà viu el record de Jordi Barre (1920-2011), distingit el 1992 amb la Creu de Sant Jordi, que concedeix la Generalitat de Catalunya, i el 1999 amb el premi Joan Blanca, que atorga el consistori de Perpinyà als qui se’n fan mereixedors pel seu treball en favor de la continuïtat del català; evidentment, amb aquest guardó s’honora, de passada, també la memòria de Joan Blanca, cònsol en cap de Perpinyà, recordat per la seva actitud heroica de resistència durant el setge francès de 1474-1475. A mi, almenys, se’m fa difícil considerar Louis Aliot un successor de Joan Blanca, més aviat hi veig un continuador dels cabdills militars francesos que, el 1475, engegaren una duríssima repressió contra la ciutat catalana que els havia gosat plantar cara.
Com s’ho deu d’haver fet un mainatge de deu anys com en Màxim per aprendre el català tant bé? Lògicament, si em faig aquesta pregunta és perquè, dissortadament, ja fa unes quantes dècades que es van acabar els vells i bells temps en què a Perpinyà hom acabava aprenent el català fins i tot sense proposar-s’ho; segur que, aleshores, fins i tot els prefectes dels Pyrénées Orientales acabaven sabent-ne, encara que, com és lògic, això no els representés pas una bona nota en el seu currículum de servidors abnegats i incondicionals de la França, una república indivisible i hexagonal. I ara que ens hem emocionat sentint en Màxim cantant Tant com me quedarà de Jordi Barre i n’estem tan cofois, ens toca pensar com ens ho hem de fer per aconseguir que aquest nin vegi el català com una llengua útil per viure a la Catalunya Nord i perquè si el dia de demà té fills els parli en català, reprenent així la transmissió generacional de la llengua trencada ara fa seixanta anys. Suposo, evidentment, que aquesta serà, en gran part, la tasca de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana (OPLC), que es proposa passar del 20 al 100% d’iniciació en el català i que la proporció d’alumnes bilingües superi el 50%, però, com és natural, no n’hi haurà prou amb la feina de l’OPLC, sinó que cal fer veure a la gent que si, avui dia, la situació del català és precària és, només, perquè durant el segle XX, la societat catalana va deixar-se enredar amb el miratge franco-francès sense comprendre que, dins de França, la Catalunya Nord no té més futur que ser un departament pobre ja que està situada a la perifèria no ja de França sinó del desert francès mateix.
Lògicament, també hi influirà com vagin les coses al Principat perquè, tal com el seu nom mateix ho indica, la Catalunya Nord és una part de Catalunya. Potser sembla un detall sense importància, però el concurs on va actuar en Màxim es diu The Voice Kids France i no pas La voix des enfants de la France; no sé pas, ni m’importa gaire, què hi deurà dir Marine Le-Pen coneguda perquè ni més ni menys que a Nova York va fer el ridícul proferint que ella no parlava pas en anglès perquè és francesa. Com podem veure, el món de la grandeur i de l’Exception culturelle française pertanyen a un passat cada vegada més llunyà i remot que, evidentment, en Màxim i la gent de la seva generació no veuran pas com a propi. El francès, doncs, ja no és la llengua internacional que va ser fins a mitjans del segle XX; per tant els qui vulguin entabanar els catalans perquè renunciïn a la seva llengua ja no ho tenen tan fàcil com abans.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)