Fer memòria
Si situem l’inici del procés de constitució de Catalunya en estat en la consulta sobre la independència que es va fer a Arenys de Munt (Maresme) el 13 de setembre del 2009, ens trobem que, aleshores, Joan Carles I encara gaudia de l’aureola d’haver estat el gran home i el gran rei
que, mogut pel seu inflexible sentit del deure i de la responsabilitat així com per la seva innata vocació de servei a Espanya, havia fet possible la modèlica transició democràtica, que havia estat tan reeixida que es presentava com a model a seguir per a països que haguessin de sortir d’un règim dictatorial; per tant, era inconcebible no ja que Joan Carles de Borbó fugís d’Espanya d’amagat sinó, simplement, que abdiqués perquè, en aquestes circumstàncies, si hagués insinuat cap mena d’intenció de renunciar al tron, una multitud de lleials súbdits i de cortesans li haurien implorat de genolls que no els abandonés perquè sense el seu imprescindible guiatge estarien del tot perduts. L’independentisme, doncs, va sorgir com a resposta no pas a cap mena de situació de crisi del règim del 1978 sinó a la constatació de les seves limitacions, que s’havien fet visibles en el fracàs de la reforma autonòmica que havia culminat en l’aprovació de l’Estatut de Miravet. El 10 de juliol del 2010, va tenir lloc la gran manifestació al Passeig de Gràcia convocada, en principi, només per protestar contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut però que es va convertir en un clam per la independència i, a partir del 2012, van començar les Diades independentistes amb assistència multitudinària; per tant, fins el 2017, l’independentisme no va intentar aprofitar cap crisi o feblesa del sistema polític espanyol sinó que va ser el moviment d’emancipació nacional catalana el factor que va posar en crisi el règim del 1978.
No es tracta, doncs, de calcular quin profit en podem treure de la fugida i dels escàndols de Joan Carles de Borbó, sinó d’aconseguir que l’independentisme català torni a ser el principal maldecap del poder espanyol, és a dir, que a Madrid acabin considerant tot el tràngol que tenen amb la monarquia i els Borbó una qüestió insignificant si se la compara amb el problema de Catalunya. De si Espanya ha de ser monàrquica o republicana no n’hem de fer res perquè volem la independència de Catalunya i prou; òbviament, no té cap sentit pretendre reformar un estat si es vol marxar-ne; a la fi del franquisme, en canvi, com que l’opció majoritària no era pas la independència sinó l’autonomia, llavors sí que era lògic preocupar-se per aconseguir una Espanya democràtica i integrada a Europa perquè aquests eren requisits indispensables per al funcionament de l’autonomia i per poder superar els mals causats pel franquisme, però ara és diferent. A Espanya accepten tenir una família reial corrupta igual com milions de persones voten a partits on els afers tèrbols són la nota habitual i, d’altra banda, no mostren cap intenció de condemnar el franquisme i un partit d’ultradreta com Vox no causa capmena de rebuig entre les forces polítiques que es defineixen com a democràtiques; doncs molt bé, un cop tinguem la República Catalana, la nostra única preocupació haurà de ser que el País Valencià, les Illes i la Franja de Ponent encara continuen dins d’Espanya. França és un país que té molts problemes i moltes mancances però no hem de pretendre posar-hi remei sinó que només ens ha d’importar que la Catalunya Nord està sota sobirania francesa.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)