La cimera de presidents autonòmics
En principi, que una cimera de presidents de les diferents comunitats autònomes espanyoles es reuneixi a la Rioja no vol dir res d’especial;
fet i fet, en algun lloc ha de celebrar-se i tots sabem per quina raó no seria possible aplegar-la a Cuba, Puerto Rico o Filipines ni tampoc a Portugal; ara bé, la cimera organitzada pel govern de Pedro Sánchez va tenir com a escenari ni més ni més que el monestir de San Millán de la Cogolla, conegut, com a tots els que tenim passaport espanyol ens van ensenyar a escola, per les Glosas Emilianenses, unes anotacions marginals en un text en llatí de finals del segle x que s’han considerat el primer testimoni escrit del castellà; per això, el 14 de novembre de 1977 es va celebrar a San Millán el mil·lenari de la llengua castellana, un acte presidit, òbviament, per Sa Majestat Joan Carles I rei d’Espanya qui, aquell dia, va haver de deixar estar els seus negocis a Suïssa o les seves excursions de cacera per anar a un monestir de per allà Logronyo a pronunciar el discurs que li havien escrit sobre una cosa d’aquelles de l’Edat Mitjana. Tanmateix, segons darrers estudis, la llengua o dialecte de les Glosas no seria pas el castellà sinó el navarro-aragonès, una llengua romànica fruit de l’evolució del llatí vulgar de la vall de l’Ebre que va arribar a parlar-se a Navarra, Aragó i la Rioja, però vés qui es preocupa per aquestes nimietats; avui dia, una de les restes que queda del navarro-aragonès és la denominada fabla aragonesa i, precisament, grups espanyolistes van posar el crit al cel perquè la televisió d’Aragó va decidir emetre Charrín Charrán, un programa d’entrevistes fet en llengua aragonesa. Naturalment, Pedro Sánchez va triar el monestir de San Millán de la Cogolla com a lloc de reunió amb els presidents autonòmics sense parar-se a pensar que en algunes comunitats autònomes hi ha molta gent que veu el castellà no pas com la seva llengua sinó com una llengua imposada per la força repressiva de l’estat espanyol, radicalitzada durant el franquisme.
I en aquest lloc amb unes connotacions nacionalistes espanyoles tan clares, què hi va dir Pedro Sánchez als presidents autonòmics? Doncs una cosa molt simple i molt senzilla: que els 140.000 milions d’euros dels fons europeus destinats a Espanya se’ls quedava tots el govern central el qual ja decidiria com repartir-los a les comunitats autònomes, si és que els repartia. D’altra banda, l’acte de San Millán va tenir un convidat estrella: Sa Majestat el rei Felip VI a qui no va tocar pas de llegir un discurs sobre les Glosas Emilianenses, sinó, només, passar revista als ministres i presidents autonòmics, veient com, en senyal de respecte i de submissió, tots ells i elles, fins i tot Pablo Iglesias, acotaven el cap mentre li donaven la mà; acte seguit, Sa Majestat el Rei i Sa Majestat la Reina van marxar i van deixar els polítics que fessin la seva feina; ja ho sabem que segons la Constitució, el Rei regna però no governa, és a dir, ha de deixar la gestió i administració de l’Estat en mans dels governants elegits democràticament, però no li costava res quedar-se fins al final de la reunió o és que potser tenia coses més importants a fer en algun altre lloc? Vist, doncs, el panorama general, el president Quim Torra va fer santament d’estalviar-se el viatge a San Millán, on, com era obvi, no s’hi havia de parlar tampoc de l’amnistia dels presos polítics ni de l’autodeterminació de Catalunya, ni tan sols de la revocació del tercer grau als dirigents independentistes empresonats, mentre que Tejero i els altres colpistes del 23-F van beneficiar-se d’un indult sense haver-se penedit mai dels seus actes ni haver donat mostres de “reinserció”; d’altra banda, podem preguntar-nos com va ser que la trobada del president espanyol amb els presidents autonòmics no va fer-se en format telemàtic, una mesura d’estalvi força raonable en un estat que ha d’anar a pidolar a Europa. Potser tot plegat es tractava, com la recent gira per diferents llocs d’Espanya, entre els quals el monestir de Poblet, de reforçar la imatge del rei en un moment en què, en qualsevol país seriós, s’estarien plantejant com i quan liquidar la monarquia; en fi, si a Espanya els sembla bé fer-se representar per una família com la dels Borbó, problema seu, no n’hem de fer res perquè el nostre objectiu sempre ha de ser la República Catalana independent.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)