Drama i Narcís Oller
Per desgràcia, haig d’admetre que, certament, no quedaria pas realista una pel·lícula o sèrie de televisió ambientada en la Catalunya d’avui dia si tots els personatges hi sortissin parlant sempre en català; comprenc, doncs, l’opció lingüística dels creadors de Drama, la coproducció de RTVE i el Terrat que TV3 va començar a emetre el passat 29 de juny.
D’altra banda, no estem pas davant de cap novetat; a Secrets de Família, la telenovel·la que TV3 va emetre el 1995, és a dir, quan els espectadors de la franja d’edat a què es dirigeix Drama ni tan sols havien nascut, hi sortia un personatge que, segurament per concessió a la realitat, parlava en castellà; tanmateix, aquesta telenovel·la estava ambientada a Girona i una de les actrius que hi sortia parlava amb un accent que no sonava gens gironí però, com a tantes altres coses, no s’hi va donar importància. Així doncs, trobaria força lògic que si mai TV3 emetés una sèrie ambientada a Perpinyà, la majoria dels personatges hi sortissin parlant en francès i la presència del català hi resultés escadussera i marginal; com és lògic, llavors passaria que molts posarien el crit al cel perquè al Principat la gent no entén pas el francès que, a més, no hi és pas llengua cooficial, mentre que a la Catalunya Nord el castellà de TV3 se l’empassen sense protestar.
Segons Narcís Oller (1846-1930), una novel·la ambientada a Barcelona perdia versemblança si s’escrivia en castellà. Evidentment, si no li va respondre ningú que una afirmació com aquesta era un deliri fruit d’un ofuscament mental que li havia fet perdre el contacte amb el món que l’envoltava era perquè, aleshores, aquesta opinió reflectia fidelment quina era la realitat lingüística de Barcelona i de Catalunya. En una altra ocasió, Narcís Oller va dir “Escric novel·la en català perquè visc a Catalunya, copio costums i paisatges catalans i catalans són els tipus que retrato, en català els sento cada dia, a totes hores, com vostè sap que parlem aquí. No pot vostè imaginar efecte més fals i ridícul que el que em causaria a mi fer-los dialogar en una altra llengua, ni puc ponderar-li tampoc la dificultat amb què ensopegaria per tal de trobar en paleta castellana quan pinto, els colors que em són familiars de la catalana”. Preguntem-nos, doncs, què deu d’haver passat a partir de 1930, l’any de la mort d’Oller, perquè, avui dia, si un escriptor català intentés repetir aquestes paraules podríem estar segurs que, automàticament, es convertiria en la riota general ja que serien legió els que l’escarnirien dient-li que viu en una mena de món apart construït per les seves dèries nacionalistes. Ja ho sé que la llengua que predomina a Catalunya és, a la Catalunya Nord, el francès i al Principat el castellà, que al País Valencià i a les Illes la situació de la llengua —l’autòctona, no l’altra— hi és francament millorable i que el català no està normalitzat ni tan sols a Andorra on és l’única llengua oficial, però no m’agrada que m’ho recordin. Com que la televisió, sobretot quan emet programes de ficció, ha de complir una funció evasiva que ens permeti, per uns moments, oblidar-nos de les nostres angoixes quotidianes, em permeto observar als responsables de TV3 que si els personatges de Drama parlessin tots en català, poden estar tranquils que sóc prou intel·ligent i estic prou informat com per veure que, a la vida real, les coses no anirien pas així de cap manera, i per aquesta mateixa raó també m’empiparia com una mona si un dia emetessin un documental sociolingüístic on es donés a entendre que ja no cal que ens amoïnem pel català perquè és una llengua del tot normalitzada a tot arreu de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó, àrea metropolitana de Barcelona inclosa.
S’ha mogut un gran enrenou perquè la consellera de cultura Mariàngela Vilallonga va dir a Ciutadans que al Parlament de Catalunya s’hi sentia massa castellà. Al Parlament que va tenir a Barcelona el 1416, el rei Alfons el Magnànim, fill i successor de Ferran d’Antequera, el príncep castellà proclamat rei d’Aragó al Compromís de Casp (1412), va fer el seu discurs en castellà; en aquells temps, no hi havia cap llei ni costum social que legitimés l’ús de la llengua castellana a Catalunya; per aquest motiu, fer servir el castellà —aleshores, una llengua estrangera— en les institucions catalanes era del tot incorrecte, i els representants dels estaments es van sentir en el seu dret —i deure— de fer notar al rei que havia infringit els costums del país; aquest conflicte lingüístic tingué una resolució gens problemàtica, tal com es veié a les Corts de Sant Cugat el 1419, on Alfons el Magnànim féu tots els seus parlaments en català. Com pot veure’s des dels temps d’Alfons el Magnànim fins als de Mariàngela Vilallonga, en comptes d’anar cap endavant hem anat cap enrere com els crancs. Evidentment, això no ens fa oblidar pas que, el febrer passat, la consellera Vilallonga va pronunciar en francès el seu discurs en l’acte de cloenda de la capitalitat de la sardana a Perpinyà, una atzagaiada del tot comparable a la d’Alfons el Magnànim; si el proper acte de la capitalitat de la sardana se celebra en una localitat del Principat, igual potser la consellera Vilallonga hi fa el discurs en castellà.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)