El nou partit de Carles Puigdemont
Evidentment, si els quadres dirigents del PDECAT estiguessin tots, des del primer fins a l’últim, disposats a emprendre una confrontació directa amb Espanya per assolir la independència i així fer efectiu el mandat popular de l’1 d’octubre, no tindria cap mena de sentit que Carles Puigdemont impulsés la creació d’un nou partit;
ara bé, tot sembla indicar que, pels seus posicionaments i actituds, la majoria dels actuals responsables del PDECAT encaixarien sense cap problema dins del PNC de Marta Pascal que, com sabem, és un nou partit creat per reprendre un vell discurs: el del peix al cove mirant sempre que a Madrid no s’emprenyin, tal com es feia a l’època, ja llunyana, que la Generalitat de Catalunya la presidia Jordi Pujol.
Al principi de tot, és a dir, quan ara fa quaranta anys va iniciar-se la liquidació del franquisme i la transició democràtica, al capdavant dels diferents partits sorgits de l’Assemblea de Catalunya —és a dir, tots menys AP, UCD i Fuerza Nueva— hi havia gent acostumada a moure’s en la clandestinitat i que, més d’una vegada, havia anat a raure a la presó; si es dedicaven a la política, doncs, no era pas per oportunisme. El nou sistema democràtic —per sort— va anar consolidant-se, cosa que el 23 de febrer de 1981 no es podia assegurar que acabés passant, i, amb el pas dels anys, els partits van començar a omplir-se de gent que veia la política com una dedicació professional orientada cap a l’ocupació de càrrecs públics —diputat, alcalde, regidor, conseller, ministre, director general, etc—, una cosa que, en sí, no és pas dolenta sinó que, cal suposar-ho, deu donar-se a tots els països on les institucions democràtiques funcionen amb normalitat. I així van anar les coses fins que la Diada del 2012 va registrar un nivell d’assistència comparable a la de 1977, només que en comptes de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” s’hi cridava “Independència” i, aleshores, per no perdre credibilitat, a ERC i CDC no els va quedar més remei que afegir-se al corrent que sortia de les seves bases. Naturalment, un estat democràtic i europeu com Espanya mereixia que se li concedís el benefici del dubte que, davant del moviment independentista català, actuaria com va fer-ho el Canadà amb el Quebec i el Regne Unit amb Escòcia, i així va començar la revolució dels somriures que, lògicament, va acabar-se amb les garrotades de l’1 d’octubre.
Si, com s’ho creia tothom, el desenllaç del procés independentista havia de ser, necessàriament, un referèndum acordat, legal i pactat on o bé la independència era derrotada i, doncs, s’aparcava per a uns quants anys, o bé triomfava i, llavors, començarien unes negociacions amb Espanya tan correctes i civilitzades com les que, el 1992, van dur a la partició de Txecoslovàquia, era lògic que els quadres dirigents d’ERC i de CDC s’hi engresquessin perquè no hi tenien res a perdre, al contrari, perquè en comptes d’haver de conformar-se sent consellers de la Generalitat podrien arribar a ser ministres de la República Catalana. Naturalment, quan va veure’s que Catalunya podia comparar-se amb Escòcia i el Quebec mentre que Espanya no tenia res a veure ni amb el Regne Unit i el Canadà, tot l’esquema va esfondrar-se i ací hi deu haver l’explicació del contrast que va donar-se l’octubre del 2017 entre una ciutadania mobilitzada i una classe política disposada a rendir-se sense combatre; al capdavall, si hi ha dirigents independentistes empresonats no és pas perquè la policia anés a buscar-los i detenir-los sinó perquè ells, dòcilment, van presentar-se davant del jutge espanyol que els va citar el qual, al jutjat mateix, n’ordenà l’empresonament.
Vist, com va quedar del tot clar durant la tardor del 2017, que el model de la revolució dels somriures és inviable amb un estat com Espanya, llavors ens trobem que tant ERC com el PDECAT i, fins i tot, la CUP han emprès la tàctica de mantenir una retòrica independentista de cara a la galeria, però, a l’hora de la veritat, emmotllar-se a l’autonomisme, i d’ací vénen els rumors d’un possible govern tripartit de la Generalitat d’ERC, la CUP i els Comuns. Evidentment, si hi ha algú que ací hi desentoni no és pas Marta Pascal sinó Carles Puigdemont que, vés per on, va ser el guanyador de les eleccions europees de l’any passat a Catalunya i, a més, el passat 29 de febrer, van donar a Perpinyà una mostra de la seva capacitat de convocatòria. Celebrem, doncs, que es plantegi una veritable alternativa al neoautonomisme d’ERC, CUP, PDECAT i PNC i, naturalment, com passa en tota societat democràtica, seran les urnes les que posaran tothom al seu lloc. Qui vulgui tornar a intentar assolir la independència que voti Puigdemont i qui vulgui enviar la República Catalana als mals endreços de les utopies irrealitzables que voti ERC, CUP, PDECAT o PNC.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)