Barcelona sense turistes
Ara que hem sortit del confinament imposat per la lluita contra la pandèmia del Covid-19, s’estan veient a Barcelona escenes que semblen de ciència-ficció: gent normal i corrent passejant per les Rambles o la Sagrada Família o, fins i tot, agafem-nos-hi fort, nens jugant a la Plaça Reial o al Parc Güell.
Evidentment, a tothom li agradaria que aquesta esdevingués la definitiva nova normalitat de Barcelona, però no es pot pas evitar que surti l’esgarriacries de torn amb la pregunta de si seria sostenible una ciutat sense turistes, perquè, és clar, si el turisme marxés de Barcelona molta gent es quedarà a l’atur perquè el seu lloc de treball desapareixeria. Una Barcelona sense turistes ha de resultar sostenible per una raó molt simple i senzilla: els orígens del model turístic de ciutat que hem patit aquestes darreres dècades no es remunten pas a la nit dels temps de la fundació de Barcino pels romans sinó al moment en què Barcelona va patir la dissort de ser designada seu dels jocs olímpics de 1992, cosa que va esdevenir-se el 1986, és a dir, encara no fa ni tan sols quaranta anys. Ja ho sé que molts no s’ho creuran, però una vegada jo vaig visitar la Sagrada Família sense necessitat de fer una cua interminable i sense trobar-me-la atapeïda de gent; no era pas que a Barcelona hagués passat cap mena de fet singular ni que a mi m’haguessin atorgat un permís especial sinó que, senzillament, llavors era l’any 1983 quan encara tot just s’havia començat a plantejar la possibilitat que potser Barcelona pogués acollir unes olimpíades, cosa que, aleshores, no es veia del tot segura. És clar que si el turisme desapareix es perdran molts llocs de treball, igual com també se’n van perdre molts quan, arran de la crisi de 1973, es va liquidar una bona part del teixit industrial català que havia donat feina a molta gent des dels temps de la introducció de la màquina de vapor a les fàbriques. Una atracció turística de Barcelona és el Parc de l’Espanya Industrial, situat als terrenys que havia ocupat l’empresa cotonera La España Industrial, Sociedad Anónima Fabril y Mercantil, fundada el 1847, en època, doncs, de la Revolució Industrial, i tancada el 1981; m’imagino que a La España Industrial bé hi deuria treballar algú que, lògicament, el 1981 se’n va anar a l’atur si no és que va poder acollir-se a una jubilació anticipada; òbviament si La España Industrial continués existint, algun jove podria trobar-hi la seva primera feina. I què no hem de dir de La Maquinista Terrestre y Marítima, fàbrica de maquinària pesant fundada el 1855? Quants enginyers industrials podrien treballar-hi si les seves instal·lacions de Sant Andreu no s’haguessin convertit en un parc i en un centre comercial? Quants veïns de la Barceloneta no tenien el seu lloc de treball als tallers que aquesta empresa hi havia obert? Quina Barceloneta és pitjor, la de La Maquinista Terrestre y Marítima o la dels turistes borratxos que es dediquen a emprenyar la gent a altes hores de la nit? Lògicament, sense turistes moltes botigues de Barcelona hauran de tancar perquè es quedaran sense clients; ara bé, es tracta de comerços creats a partir de la turistificació després que haguessin desaparegut les botigues de sempre, orientades cap a les necessitats dels veïns del barri; sovint, la gent se’n recorda que al local que ara ocupa una botiga de venda de records turístics abans hi havia hagut una carnisseria, una cansaladeria, una papereria o una petita botiga de roba.
Com ens ho demostra el cas de la Nissan, això dels llocs de treball és molt relatiu i, d’altra banda, si l’única cosa que importa és l’ocupació laboral, llavors podríem plantejar-nos que les actuals campanyes contra el consum de tabac perjudiquen tot un seguit d’empreses, legalment constituïdes, que donen feina a molta gent i que aporten riquesa mitjançant els impostos que paguen. O per què els fabricants de begudes alcohòliques no han de poder ampliar la seva cartera de clients mitjançant la publicitat? Evidentment, com més consumidors d’alcohol hi hagi, més podran ampliar la seva plantilla laboral les empreses de vi i licor. I, naturalment, si legalitzéssim el consum, la venda i la tinença de drogues de tot tipus, també es crearien llocs de treball, igual com si s’instal·lés una fàbrica de productes químics al bell mig del Parc de Collserola. Malgrat els costos a curt termini que pugui suposar liquidar el model ciutat imposat a partir de les Olimpíades, tenim dret a viure en una Barcelona on els pisos turístics no facin pujar els preus dels lloguers fins a uns nivells inassumibles per a la gent normal, la qual, en molts casos, es troba gairebé forçada a marxar de no ja del seu barri sinó de la ciutat i tot.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)