primer dia del retorn a la normalitat
Dilluns 22 Juny- Dia 43 Avui, segon dia de l’estiu i primer dia del retorn a la normalitat. És també aquest dia que escolliré per acabar amb aquest repte nascut durant el confinament que va consistir, per consell d’un dels meus docents de la Universitat de Perpinyà, en escriure en català les nostres impressions lligades a aquest període tan especial del Covid19.
Primer dir que aquesta experiència em va aportar molt a nivell personal; em va fer progressar a nivell de l’idioma i em va permetre expressar-me d’una manera que sempre vaig voler més clara i més neta. Escriure en català, em va fer molta gràcia. Va ser per a mi, una bonica i molt enriquidora experiència. A més, em va confortar en aquest exercici bastant difícil per a mi, d’aconseguir trobar els diferents matisos per tal d’aclarir el meu pensament dins d’una parla que intento recuperar des de fa quatre anys, de fet des de aquest setembre 2017, en què vaig creuar per primera vegada, el llindar de la Casa dels Països Catalans, bastant atemorida..
Per què aquell any, vaig decidir emprendre estudis de català? Realment no ho sé. O potser si. Acostumo dir que fou perquè, de petita sempre havia sentit el meu avi parlar-me en català però encara que l’entengués, per falta de pràctica, no assolia el repte de mantenir una conversa amb algú de manera natural i aquesta situació em trobava molt frustrada. De fet quan miro enrere, em dic que vaig esdevenir professora de castellà una mica per casualitat. M’explico: quan vaig deixar l’Institut amb el meu batxillerat menció “Filosofia i Lletres” a la butxaca, dues vies m'atreien bastant: a l’època, em recordo, volia seguir estudis sigui de filosofia, sigui de castellà. No tan perquè m’agradaven les dues assignatures, sinó per què a cadascuna, hi tenia molt bones notes. Finalment, vaig escollir el castellà, el qual, any rere any, em va portar tranquil·lament fins a la llicenciatura, el Màster i el concurs del CAPES que vaig superar gairebé fàcilment. Uns anys més tard, mentre treballava a un col·legi del centre de França, vaig voler passar l’Agregació de castellà ; vaig aconseguir els escrits amb notes bastant honorables però no haviï preparat suficientment la part oral, així que em vaig quedar només amb la meva admissibiltat. Però no va ser per a mi una decepció, perquè soc quelcús que sempre ha preferit privilegiar la seva vida personal en detriment de l’èxit professional.
Però contràriament a la llengua castellana, que m’agrada moltíssim i que després de tots aquests anys, forma part de certa manera del meu ADN, l’elecció de l’estudi del català va ser totalment altra cosa. Si bé la primera la considero com una pasta alimentària, encara que m’agradi ensenyar-la i llegir-la, la segona, la considero com una cosa que em nodreix i que tinc a dintre des de sempre finalment, excepte que me va caldre esperar els cinquanta anys perquè me n’adoni que per ser completa, havia de recuperar, d’amassar, d’emprar, de reivindicar i de fer viure aquesta llengua magnífica que raja per les meves venes des deles primers minuts que vaig néixer al món. Mentre estic escrivint, sento un goig immens a dintre meu, perquè sé que això, mai hauria sigut capaç d’escriure-l’ho fa deu mesos. De fet, m’adono que el fet d’haver assistit regularment a classes de català, d’haver escoltat atentament, d’haver escrit i llegit en català, d’haver gosat agafar la paraula davant dels companys i dels docents i ara de redactar aquests pensaments que després seran publicats i llegits per d’altres catalans que tenen un maneig de la llengua molt millor que el meu, tot això doncs em va proporcionar una confiança en mi mateixa que no tenia.
Potser per alguns sigui poca cosa o no representi res el fet d’escriure en català, però per a mi és una victoria sobre mi mateixa. Ara puc dir: l’he fet!! I d’això, n’estic molt orgullosa. El que també m’omple d’alegria, és que més va, menys necessito mirar un diccionari per tal de comprovar si tal paraula existeix o no al català. Penso que puc afirmar sense suficiència, només perquè és una realitat, que acabo de tenir el declic, i encara que no parli el català amb la mateixa fluidesa que el castellà, sento que no és molt allunyat el dia que seré capaç d’emprar les dues llengües amb la mateixa naturalitat. D’això, me'n vaig adonar dissabte passat quan vaig anar a la Llibreria Catalana a comprar uns llibres que ens va aconsellar llegir durant l’estiu una de les nostres professores de literatura. Mentre li deia a la dependent el que necessitava, vaig començar a entaular una conversa amb ella i quina no fos pas la meu sorpresa de veure que les paraules me sortien aixins, sense que tingués de reflexionar massa com era el cas, fa encara uns mesos. De fet tenia la impressió que no eri jo la que parlava, sinó una altra persona, era com si m’havii desdoblat, com si havia esdevingut una altra i la sensació era molt agradable.
Aquest dia, a més dels llibres de lectura per la classe de literatura de l’any vinent- Solitud de Víctor Català i el Teatre de Salvador Espriu- vaig comprar la darrera publicació d’un dels meus docents de la Uni - L’infant i la ciutat dels tres portals de Joan-Francesc Castex-Ey- i el darrer llibre també de l’autor Joan-Lluís Lluís, titulat Els Invisibles. El primer de moment no l’he començat però el segon sí, l’estic llegint i amb tota la modestia conservada, puc dir que m’identifico totalment a les reflexions de Joan-Lluís Lluís pel que fa al procés d’utilització d’una llengua.
I doncs com deia a l’inici d’aquest article, a partir d’avui, considero com acabats aquests escrits del confinament i post confinament, ja que s’ha de posar un punt final a una situació que ara tenim al darrera de nosaltres i no hi hauria cap interés a continuar d’escriure sobre el tema. O sinó fer-lo a l’infinit i això no té cap gràcia.
Ara bé, acabar amb aquests escrits del confinament, això no vol dir que acabi d’escriure en català, ben al contrari. A dins meu, sé que tard o d’hora, començaré una altra aventura però de moment no sé quina forma tindrà. Ho faré perquè ho necessito, perquè durant tots aquests dies en què vaig escriure en català, em vaig adonar que això participava del meu equilibri emocional i que al dia d’avui, no podria tornar enrere. Deixar d’escriure en català, és una cosa que no puc concebre perquè de fet, és una història d’amor que s’està teixint entre aquesta llengua i mi mateixa, una història d’amor de la qual esperi que mai es talli aquest fil roig que ens té lligades.
Cristina Malet
Comentaris (0)