cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Xavier Deulonder i Camins

O Bolívar o Bismarck

Evidentment, Niceto Alcalá-Zamora tenia tota la raó del món quan, a finals de 1918, al Congrés dels Diputats, li va dir a Francesc Cambó que no podia pas pretendre ser alhora el Bolívar de Catalunya i el Bismarck d’Espanya perquè aquestes dues pretensions eren incompatibles; calia, doncs, que n’escollís una.

Poc després de la seva discussió parlamentària amb Alcalá-Zamora, Cambó va dir a Barcelona:

“I en aquesta situació jo us dic: per a nosaltres, Monarquia? República? Catalunya! Catalunya ha lluitat prou vegades per altres i ja és hora que lluiti per ella mateixa. Nosaltres no hipotequem l’autonomia de Catalunya a la República, però el nostre pas cap a l’autonomia no el pararem perquè pugui caure la Monarquia”.

I l’única objecció que se m’acut fer a aquestes declaracions és la de lamentar que no les dugués a la pràctica amb totes les seves conseqüències, però, de totes formes, com podem veure, l’objectiu de Cambó no era pas la independència sinó l’autonomia, i en l’autonomisme —la postura majoritària dins del catalanisme durant tot el segle xx— és molt senzill, o potser fins i tot inevitable, caure sovint en la contradicció de voler ser tant el Bolívar de Catalunya com el Bismarck d’Espanya. Si Catalunya ha de formar part d’Espanya, tot i que amb un estatut d’autonomia que li concedeixi un molt ampli autogovern i li permeti defensar i preservar la seva identitat nacional, llavors resulta absurd que els polítics catalanistes —autonomistes— es desentenguin d’Espanya o, pitjor encara, s’hi mostrin hostils; no ens hem de sorprendre, doncs, que Jordi Pujol tingués projectes per a Espanya o per a l’Estat com en deia ell. El problema ve quan aquesta idea es dóna també en l’independentisme, és a dir, entre aquells que, per principi, haurien de tenir clar que volen ser el Bolívar de Catalunya però, de cap manera, el Bismarck d’Espanya.

Sempre he cregut que la figura històrica de Simón Bolívar podia servir com a model per als independentistes catalans; per començar, tal com, per una elemental qüestió de sentit comú, ens ho podem figurar, tant se li’n donava què pogués passar a Espanya un cop l’Amèrica del Sud se n’hagués fet independent, mentre que, des del principi del procés, hem sentit dir que la independència de Catalunya podria ser bona per a Espanya, segurament perquè posaria en crisi el règim del 1978 i, llavors, els espanyols podrien alliberar-se’n de totes les tares, començant pel llast de l’herència franquista. Que això ho sostinguin persones de fora de Catalunya com ara Bea Talegón o Suso del Toro em sembla molt bé; ells no són pas catalans sinó espanyols i, per això, analitzen la situació des del punt de vista d’Espanya, és a dir, del seu país; ara bé, a un independentista català, les repercussions que pugui tenir a Espanya la independència de Catalunya no li han de preocupar gens o és que potser hauríem de renunciar a la República Catalana si se’ns demostrés que la seva creació tindria conseqüències negatives per a Espanya? Apa que a la Cuba d’ara fa cents anys els deuria amoïnar gaire que a Espanya estiguessin traumatitzats pel record de la desfeta colonial de 1898 quan, a més de Cuba, van perdre també Puerto Rico i Filipines. Se’m fa molt difícil, per no dir impossible, imaginar-me Bolívar negociant la formació d’un govern espanyol i això que, mentre lluitava per la independència de l’Amèrica del Sud, a Espanya va haver-hi la revolució liberal que va donar origen al Trienni Constitucional (1820-1823) i, lògicament, algú podia dir que calia mantenir el règim liberal espanyol perquè els absolutistes eren tots una colla de reaccionaris intransigents que engegarien una repressió desenfrenada si tornaven al poder; certament, el 1823 a Espanya es va restaurar l’absolutisme però el 1824 la victòria de l’exèrcit de Bolívar a la batalla d’Ayacucho va posar fi al domini espanyol sobre l’Amèrica del Sud. Ja ho sé que podem fer servir els escàndols —econòmics i de tota mena— de Joan Carles de Borbó per erosionar el règim polític espanyol, però no crec pas que a Bolívar se li acudís mai demanar l’abdicació de Ferran VII ni pensar en una república espanyola; òbviament, si un cop tenim constituïda la República Catalana, a Espanya volen conservar la seva monarquia borbònica fins a la fi dels temps, és problema seu i nosaltres no n’hem de fer res; la nostra manera d’alliberar-nos dels Borbó és, precisament, la independència de Catalunya, igual com la de Bolívar era la independència d’Amèrica; a més, segons ho tinc entès, és incorrecte opinar sobre qüestions internes dels altres països igual com també ho és voler ficar cullerada en els problemes del veí. El 1970, en època doncs del franquisme, règim obsessionat, com sabem, per la lluita contra els separatismes que amenacessin la sagrada unitat d’Espanya, en un parc de Madrid es va inaugurar una estàtua eqüestre de Bolívar, però, evidentment, no hem de dubtar pas que, durant les guerres de la independència de l’Amèrica del Sud, a Espanya el veien com un enemic i que, per tant, si haguessin pogut capturar-lo hagués acabat penjat a la forca per rebel, sediciós i traïdor. Que en prenguin nota, doncs, els independentistes que creuen possible assolir la independència amb el lliri a la mà de fer declaracions de bona voluntat, o fins i tot, d’amor a Espanya. El monument de Madrid s’explica, doncs, arran del retrobament que va donar-se entre Espanya i els països de l’antiga Amèrica espanyola a partir de principis del segle xx, és a dir, quan tant a Espanya com a Amèrica ja no quedava ningú dels que havien viscut les guerres de la independència.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal