ERC i el PNC
Segons s’ha anunciat, el proper dia 27 celebrarà el seu congrés fundacional el Partit Nacionalista Català (PNC), la nova formació política que vol reprendre el vell discurs autonomista de l’antiga CiU dels temps que Jordi Pujol era el president de la Generalitat.
Naturalment, sempre que apareix una nova formació política, encara que pretengui reprendre un missatge ideològic del passat, la pregunta és si aconseguirà prou suport electoral com per poder estar present a les institucions. Com és lògic, si es tracta d’ocupar un espai polític lliure perquè abans no hi estava establert cap dels partits de l’arc parlamentari, tal com va passar amb l’aparició de Ciutadans a Catalunya el 2006 o, ara fa poc, amb la irrupció de Vox al conjunt d’Espanya, la cosa sembla senzilla perquè tot es redueix a convèncer unes persones que, abans, o bé s’abstenien perquè no es consideraven representades per cap de les ofertes polítiques existents o bé votaven un determinat partit però sense acabar de creure-hi; òbviament, tot es complica quan es pretén ocupar un espai dominat per un altre partit.
En quin d’aquests dos casos caldria situar el PNC? Doncs, malgrat les aparences, en el segon. En teoria, actualment no hi ha cap partit catalanista no independentista, però, a la pràctica, ens trobem que a ERC, que des del 1989 fins el 2012 va ser el partit dels independentistes, Gabriel Rufián sembla considerar seriosament la possibilitat de votar a favor del suplicatori que permetria als tribunals espanyols processar la diputada de Junts per Catalunya Laura Borràs; lògicament, en un partit independentista, que al suplicatori de Borràs s’hi ha de votar que no és una cosa tan òbvia que no té sentit debatre-hi. Com és natural, també podríem parlar del servilisme mesell de Pere Aragonés respecte de l’executiu espanyol de Pedro Sánchez, però, a més, resulta que, en unes declaracions a La Vanguardia, Joan Tardà considera que l’enemic a batre és Puigdemont i Waterloo, i jo que em pensava que per a qualsevol independentista l’enemic sempre és Madrid —i, també, París, lògicament— com també parla de bastir un front ampli amb els Comuns i el PSC, no sabem per a aconseguir què ja que sobre la independència, als Comuns no saben no contesten o bé avui en diuen una i demà una altra mentre que al PSC, no en volen ni sentir parlar; vaja que, si almenys a mi, ja em costa imaginar-me l’alcaldessa Ada Colau amb una estelada, no diguem ja Miquel Iceta. El PSC en un front per assolir la independència? Què hi diria Josep Borrell? O Salvador Illa? O Eva Granados? De les seves declaracions, es dedueix que Joan Tardà lluita però no pas contra Espanya sinó contra Carles Puigdemont i Junts per Catalunya. I pensar que un dia va causar escàndol dient “Mori el Borbó”. De tot plegat podem treure la conclusió que el principal obstacle que tindrà el PNC per poder aconseguir funcionar i consolidar-se serà que a l’espai polític que pretén ocupar ja s’hi ha instal·lat ERC que, per boca de Joan Tardà, des del gener del 2018 va proposar-se corregir tot allò que s’havia fet malament, cosa que, a hores d’ara, ja ens podem témer de què es tracta.
Ara bé, el problema d’ERC no és pas només el Principat perquè, encara que sembli mentida, a la segona volta de les properes eleccions municipals de Perpinyà, la formació republicana no ha cridat a votar la candidatura de Jean-Marc Pujol per evitar que l’ultradretà Louis Alliot (RN), el vencedor en la primera volta dels comicis, pugui assolir l’alcaldia de la ciutat més important de la Catalunya Nord, sinó que demana abstenir-se. Segons es veu, amb el rave de Xavier Garcia Albiol prenent possessió com a alcalde de Badalona no n’han tingut prou que volen repetir la jugada a Perpinyà. A mi no m’agrada pas Jean-Marc Pujol ni defenso les seves polítiques ni les seves accions, però abans que Louis Alliot m’estimo més qui sigui encara que es tracti de Jean-Marc Pujol.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)