Homenatge a George Floyd
Què hem après de les lliçons de la Història? Dissabte 6J- Dia 27
Quan eri a l’Institut, a la classe d’anglès del meu últim any de batxillerat, recordo que el nostre professor de llavors, que havia viscut molt de temps als Estats Units, ens havia fet estudiar extractes de dos llibres: un que s’anomenava Black Boy de Richard Wright i l’altre que s’anomenava Roots de Alex Haley. També recordo com si fos ahir, que cadascun m’havia trastornat i fet l’efecte d’un veritable xoc -un xoc de civilitzacions- en a jo, petita estudiant perpinyanenca que, per primera vegada, descobria les condicions de vida de la gent de color a un país descrit com ser la més gran democràcia del món...
Clar que ja havia sentit parlar de Martin Luther King i del seu “I Have a Dream”, de Spike Lee, de Rosa Parks o encara d’Angela Davis, de la qual m’havia apassionat llegir la seva autobiografia. També coneixia l’escriptor Aimé Césaire, fundador i representant amb Leopold Sédar Senghor del moviment literari i polític de la Negritud, però aquests dos llibres, realment van ser una revelació per a mi.
Si de cas, us interessen aquestes lectures, tenint en compte el context específic del que està passant als Estats Units en nostres dies, vet aquí une quantes dades sobre aquests llibres : Black Boy va ser escrit el 1940 i publicat uns quants anys més tard el 1945. Es tracta d’una novel·la autobiogràfica, una de les primeres escrites per un home de color sobre les condicions de vida dels seus germans humans. Roots és una novel.la més recent que va ser publicada el 1976, i que conta la història d’una família afroamericana, que viu a Amèrica del Nord, de l’època de l'esclavitud fins a l’època moderna. Black Boy i Roots, van ser dos llibres que a l’estiu següent, després d’haver aconseguit el preciós sèsam que m’obria les portes de la Universitat, vaig llegir amb gran fascinació perquè gràcies a ells, podia accedir a mons que fins ara, m’eren desconeguts. Al seu contacte, em vaig adonar de les injustícies que patien aquesta gent per l’únic motiu de tenir la pell fosca, així com de les seves lluites indefectibles els anys seixanta per tal d’aconseguir els mateixos drets cívics que els blancs. Al propòsit cal recordar també a Rosa Parks, dona afroamericana que va fer de la seva vida, un combat contra la segregació racial als Estats Units i que un dia havia dit:
“El bus va ser un dels primers elements que em va fer realitzar que existia un món pels negres i un món pels blancs”.
Ara bé, anys després, i malgrat totes aquestes figures emblemàtiques que, cadascuna a la seva manera, van fer avançar la causa de la gent de color al llarg de la història americana, malgrat la presència d’homes polítics -com Washington, Lincoln, Jefferson o més a prop de nosaltres Kennedy o Obama- que també van deixar la seva empremta, queda clar que -amb l’assessinat recent de George Floyd, i dic assessinat a posta - segueix existint un “problema negre” als Estats Units. No gosaré intentar explicar el perquè del com, simplement perquè no sóc una especialista del tema i que d’altres ho farien sense cap problema, molt millor que jo. Simplement com a senzilla ciutadana que sóc, com moltes gent m’imagino, em faig preguntes:
La primera d’elles, és la següent: com se fa què, després de tantes denúncies per violència acertada (divuit en total), aquest policia s’hagi quedat al seu lloc sense ser molestat? La segona és: com és possible deixar un home que s’està ofegant i que ho repeteix moltes vegades amb molt de “respecte” contra el seu botxí- “senyor, m’estic ofegant”- com és posible doncs deixar-lo així, sense que l’altre afluixi una mica la pressió que està infligint a la víctima? Com és posible això? Com es pot actuar d’aquesta manera? Hasta una bèstia no ho faria, perquè una bèstia quan fa mostra del seu estat salvatge, és sempre per un motiu ben determinat: o bé perquè està patint o bé perquè té ganes, o bé per defensar-se d’un perill imminent.
Però on era el perill aquí?? En l'encarnació d’aquest home indefens, estirat a terra i que deixava anar la seva vida, la tràquea ofegada sota el genoll d’aquest monstre? No ho crec. De fet, no hi havia perill. I no vull comentar les circumstàncies exactes de la detenció de George Floyd. Encara que s’hagués fet responsable de qualsevol cosa, jo només veig l’acte de barbàrie fomentat per aquest policia, que per ser blanc i representant de la llei, no va dubtar a cometre l’irreparable, és a dir matar un home. Per fi, la tercera i última pregunta que em faig, és la següent: si aquest home hagués estat blanc, hauria actuat de la mateixa manera aquest “representant” de la llei? Tampoc no m’ho crec i això és terrible.
Ja sabem tots que als Estats Units com a totes les parts del món, la gent en situació precària, va ser la que més va patir de la crisi sanitària engagada pel Covid19. I això per motius diversos: perquè són persones que no poden accedir fàcilment al sistema de salut, perquè no mengen de manera equilibrada com caldria amb moltes fruites i verdures i també perquè les seves condicions de vida són un obstacle per poder distanciar-se de manera raonable dins les cases. Ara bé, si a més de tot això i tan aviat com s’aixequi la contenció, tornin a sorgir “els problemes” del món d’abans, això vol dir que res ha canviat. I doncs, amb legitimitat ens podem demanar :
“Què hem après de les lliçons de la Història? Ho veiem, poca cosa o pas gran cosa. Però al mateix temps, cal quedar optimista i cal creure que un dia tota aquesta violència gratuïta s’aturarà perquè també en el món hi ha homes de bona voluntat. De cara a la pàgina blanca, un nou món s’ha d’inventar aquí i ara, per ell, per George Floyd i per tots les altres a tot arreu del món, que un dia, en circumstàncies similars, van perdre la vida. Per tots a ells, és encara temps de salvar la humanitat i de silenciar els seus dimonis:
“I la pau en la terra als homes de bona voluntat” (Evangili segons Sant LLuc)
Cristina MALET, estudiant de Llicenciatura de català de l’IFCT, Universitat de Perpinyà.
Comentaris (0)