Què serà demà… (2)
16M 2020 - 11MG 2020 : 55 dies que van canviar la cara del món
I els següents per comprovar els canvis... Dilluns 25MG- Dia 15
Són quasi les nou del matí d’un dia assolellat de finals de maig. Des del meu jardí, miri les gavines que han engegat un ballet melòdic per sobre del meu cap. Criden i giravolten sense parar, sobre un fons de cel blau atzurí. Alguns ocellets també fan sentir les seves petites veus cridaneres. No hi ha cap vent i no fa massa calor. Tot plegat, un dia ideal per tirar endavant. Tot i així, malgrat aquesta mena d’alè despreocupat que sura a l’aire, no podem fingir que no hagi passat res durant aquests dos últims mesos. Ara bé, en mirar l’actitud de molts dels nostres compatriotes encara durant aqueixos darrers dies, ens podem legítimament preguntar. Potser que a alguns, tot això només els hagi fet l’efecte d’un malson del qual es volen desfer sense demora. Però la realitat és ben bé diferent. Encara que faci bon temps, encara que el sol escalfi i que la gent dugui roba d’estiu, tots sabem que el virus aquest, segueix circulant insidiosament, traïdor. I això, l’hem de tenir ben present al cap.
Si dic això, és perquè el dissabte passat al dematí, vaig anar de compres al casc antic de la Vila de Perpinyà i quina no va ser la meva sorpresa de veure un nombre considerable de gent - joves, persones grans, dones amb nens- que es passejava tranquil·lament pels carrers de la ciutat sense dur mascaretes. Ja sé el que me contestareu amb tota la raó: “saps que les mascaretes, a l’espai públic, no són coses obligatòries, oi??” Clar que ho sé això!! Però tampoc respectaven les regles de distanciació i això, al meu parer, és molt més greu. Al mateix temps, me direu: “no cal pas intentar trobar qualsevol forma de lògica a les actuacions d’un grapat dels nostres compatriotes, perquè de fet, no n’hi ha”. Però us puc assegurar que el dissabte passat, el grapat era bastant conseqüent i sobtadament, em vam venir unes ganes d’escapar-me de tot aquest entramat i de fugir lluny d’aquest món de bojos. El que vaig fer de seguida.
Ja en temps normal, no m’agrada força la gentada ni les agrupacions com n’hi ha tan a l’estiu; sóc una mica óssa, ja ho sé, i per això m’estimo més els paratges verdosos i tranquils del Vallespir o del Conflent!! Aquest dissabte doncs, vaig deixar la ciutat, amb tot un seguit de preguntes al cap. Hasta em vaig dir que potser era jo la que tenia el cap tornabolat després de dos mesos de tancament a casa i que de confinada que havia estat, a poc a poc acabaria sent una desconacabada jo també, però per motius diferents dels que- fa dues setmanes ja - van anar a cercar les seves ampolles d’anís i els seus cigarrets al Pertús!! Potser sóc una mica massa psicorígida al cap i a la fi, o massa respectuosa o què sé jo!! Però, al mateix temps, el que em tranquil·litza, és que la gent del meu entorn- sigui la família o els amics- s’ho pensa igual.
Realment, el que tothom hauria de tenir clar, és que haurem de conviure amb aquest virus durant uns quants mesos encara, tot i que el brot epidèmic és ara al darrere de nosaltres. De fet, no estem fora del bosc, el Covid aquest, està a l’aguait i farà tot per interferir en les nostres vides si no en fem cas. Durant dos mesos, vam demostrar la nostra solidaritat al personal mèdic; ara, ha arribat el moment en que ens hem de portar com a persones responsables, ara ha arribat el moment d’actuar amb seny i saviesa per tal de protegir la nostra gent gran així com les persones fràgils. Només a aquest preu el virus que enverina avui les nostres vides, serà derrotat. Per tancar la meva xerrada i per parafrasetjar una dita molt coneguda a la nostra terra de les persones de vuitanta anys i més, gosaré dir en un intent de salubritat pública:
“Parleu amb el vostre cor, sigueu nets”
Cristina MALET, estudiant de Llicenciatura de català de l’IFCT, Universitat de Perpinyà.
Comentaris (0)