Cristina Malet

Érem feliços i ho sabíem pas… (13)

Què serà demà  Dilluns 18 de maig – dia 1

16 Mç 2020 – 11 Mg 2020

55 dies que van canviar la cara del món ...

I els següents per comprovar els canvis...

Conseqüències socials i repercussions econòmiques de la crisi sanitària

Ja fa una semana exactament que vam ser desconfinats… Una setmana que ja sembla un món. En el moment en què escric això, se m’acut una reflexió que em fa somriure. Estic pensant que és una llàstima, que a la llengua catalana, no puguem fer servir, més o manco, el mateix joc de paraules que existeix al francés: “déconfinés, déconfinis...”. Heu trapat perquè dic això no? No necessiteu un dibuix m’imagino!! Pel que fa als altres, pels que ho tenen molt complicat, us explicaré el perquè i el com de la cosa, fent servir l’arma més rellevant que sigui per denunciar una situació malmesa, vull parlar de l’humor. I és clar que l’esdeveniment al qual em refereixo, no va passar desapercebut a cap lloc de l’Hexàgon la setmana passada!! Mit aquí la història, però aquest cop, no començarem el nostre relat per: “Hi havia una vegada”. De fet, tot havia començat un dia assolellat del mes de maig; el primer dia de la resta de les nostres vides. Aquest dia doncs, tothom havia retrobat una mena de llibertat condicional, de la qual la majoria havia decidit gaudir de la millora manera possible. N’hi ha que havien anat a passejar per aquesta natura que tant havien trobat a faltar, d’altres que havien anat a veure la seva gent gran que durant tants dies havien enyorat, o d’altres encara que només havien estat contents per l’únic fet de poguer sàller sense aquesta maleïda atestació.

Però aquest mateix dia, a la frontera política del Tractat dels Pirineus, sobtadament, a les set del matí, es va produir un fet extraordinari... hi va créixer un clúster de “desconacabats”. Un clúster de “desconacabats” me direu? Però què és això? Qui són aqueixos “desconacabats”? Una espècie animal sorgida durant aquests dies de confinament? Uns éssers sortits de la teva imaginació? No, trànquils, res de tot això; només un fotral d’imbècils que van assetjar a primeres hores de la matinada un lloc de “perdició” molt conegut de nosaltres aquí a la Catalunya Nord, un lloc molt famós per la seva barreja de drogues, sexe i rock’n roll, vull parlar del nostre Pertús!! Al propòsit i com a picada d’ullet, perdoneu-me, però no puc resistir de fer-vos escoltar una cançó plena d’humor, interpretada pel grup local que tothom coneix, Al Chemist. Si hi voleu gitar una mica d’ullada o d’orellada millor dit, la teniu aquí: 

Però tornem a la nostra feina... Gràcies a aquests palatrecos doncs, segur que vam tenir la nostra hora de glòria a les redaccions parisenques, les quals no van deixar de subratllar l’estupidesa i la inconsciència d’aquesta gentada que, segons sembla, va preferir posar en perill la seva salut per tal de tornar a casa amb cartrons de cigarrets i ampolles d’anís, il·lustrant a la perfecció la següent dita que acabo d’inventar: “O sem burros o ho sem pas!!”.

Però el que fa plaer, és de veure que allà també, a les terres llunyanes i inhòspites de la capital de l’Estat francès, van tenir els seus burros!! Burros parisencs però burros de veritat!! Rucs de suc pur!! En efecte, aquest dia a les ribes assolellades del canal de Sant Martí, milers de gals, van decidir celebrar el desconfinament a la seva manera, ingerint litres de cervesa i tones de paquets de “Chipster”. Coneixeu els “Chipster” no? Mes sí!! Són aqueixos productes venuts pel nostre amic Monsanto en benefici de la malaltia pública... Sabeu aquestes petites cosetes grogues i cruixents, plenes de sal i d’oli...

Però tornem al tema, tornem a les nostres ovelles catalanes: i ara seré una mica més sèria, sí, sí!! De tant en tant ho soc. Sobretot al davant de situacions similars, que sigui la nostra o la parisenca, quan fa dos mesos encara ens van confinar perquè a l’època preveien 500 000 morts per causa del Covid-19 i ningú sabia si aquest virus podia o no mutar. De fet quan vaig sentir el que passava al Pertús, com molta gent m’imagino, vaig experimentar alhora dos sentiments: un sentiment de tristesa i un sentiment de ràbia. Tristesa per tot el que havien fet i que continuen fent els metges i les infermeres al perill de la seva vida, i ràbia perquè sembla impensable que certes persones es comportin així, amb tant diletantisme, tanta inconsciència i tant egoisme; la naturalesa humana en tota la seva esplandor. Rucs sem i rucs quedarem. Al meu parer, res no canviarà o pas gran cosa. O potser sí, canviarà una mica a nivell de l’insconcient col·lectiu ja que aquesta crisi sanitària haurà demostrat a la gent que l’omnipotència de la immortalitat, era una il·lusió i això els haurà fet conscients de la seva finitud.

En fi, per tancar amb tot això, voldria citar dues reflexions que l’Aleix Renyé va penjar al seu feisbuc. La primera, l’onze de maig, amb un joc de paraules que penso que enteneu:

“La bestiesa humana avui ha arribat als Límits”.

I la segona que ha penjat aquest matí:

“N’hi ha que diuen que, aprés la pandèmia, sallirà un món nou. Santa innocència.”.

Cristina MALET, estudiant de Llicenciatura de català de l’IFCT, Universitat de Perpinyà.

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal