I si vingués la III República?
L’únic fonament ideològic de l’actual monarquia espanyola era el mite de Joan Carles I com l’home providencial, que, amb al seu tacte polític, va poder assegurar l’èxit la transició del franquisme a la democràcia,
una tasca sobrehumana a l’abast només de les grans figures de la història, éssers excepcionals que només sorgeixen en comptades ocasions, d’ací que molts dels seus aduladors i cortesans es consideressin en la necessitat de repetir contínuament que ells no eren pas monàrquics sinó joancarlistes; al capdavall, era lògic perquè Joan Carles de Borbó no ocupava pas el tron en virtut d’una continuïtat històrica ja que aquesta s’havia trencat el 1931 quan Alfons XIII, el seu avi, va haver de marxar a l’exili després d’una victòria electoral de les forces republicanes. Naturalment, si tots els mites del joancarlisme continuessin vius, a hores d’ara, Felip VI encara seria príncep d’Astúries perquè el seu pare no hauria abdicat de cap manera per més que hagués d’anar amb crosses o, fins i tot, amb cadira de rodes; en un món joancarlista, a veure quin espanyol dotat del més mínim i elemental sentit comú hauria estat disposat a renunciar al gran capital humà que representava Joan Carles I; més aviat, potser fins i tot a França els deuria fer enveja no tenir un rei com aquest. Òbviament, ara que, per tot un seguit de raons, el mite s’ha trencat, la monarquia espanyola està en crisi i d’ací vénen la manca de simpatia per Felip VI i les enquestes segons les qual la majoria dels ciutadans espanyols preferirien una república.
En realitat, vist que els partits monàrquics —Vox, PP, Ciutadans i PSOE— superen tots junts, i de llarg, la majoria absoluta a les corts espanyoles, ara per ara no em veig capaç d’augurar la fi dels Borbó a Espanya. Imaginem, però, l’escenari d’una III República Espanyola. En primer lloc, seria bastant probable que, igual com va passar amb la transició democràtica d’ara fa quaranta anys, tot plegat es reduís a la ja coneguda revolució lampedusiana on tot canvia perquè res no canviï. Fet i fet, si, ara fa quaranta anys, les oligarquies dirigents espanyoles van comprendre que, per més greu que els sàpigues, havien de renunciar al franquisme, també poden arribar un dia a la conclusió que han de prendre l’heroica decisió de renunciar a la monarquia; així doncs, els Borbó marxarien, amb tots els honors i totes les reverències i, sobretot, sense tornar ni un cèntim de la seva fortuna assolida a base de comissions i d’altres procediments, però es quedarien tots els que remenen les cireres de l’Íbex 35 i semblants, o sigui que de passar comptes dels crims del franquisme i de la corrupció desenfrenada de les darreres dècades, de renovar de dalt a baix l’aparell judicial espanyol i de depurar els cossos policials d’elements amb actituds no democràtiques, res de res. Potser, fins i tot, ens trobaríem que els candidats a les primeres eleccions a president de la república espanyola serien Iván Espinosa de los Monteros, José María Aznar, Albert Rivera, Alfonso Guerra i Íñigo Errejón.
Evidentment, hi ha una raó molt més poderosa encara per no deixar-se entabanar amb la idea de la III República Espanyola. Durant els darrers anys, a Catalunya, “república” i “independència” han esdevingut dos conceptes sinònims fins al punt d’haver arribat a ser del tot intercanviables; per això, entre nosaltres, la bandera republicana no és pas la tricolor espanyola vermella, groga i lila sinó l’estelada, amb el triangle blau i l’estel blanc o amb el triangle groc i l’estel roig segons els gustos de cadascú. Si volem un estat que representi Catalunya a Europa i al món, aquest no serà mai la III República Espanyola sinó la República Catalana, l’única, d’altra banda, que pot garantir-nos la plena sobirania, la fi de l’espoli fiscal espanyol, la normalització lingüística del català i, sobretot, alliberar-nos per sempre més de les relíquies del franquisme.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)