Xavier Deulonder i Camins

Billy el Niño

Ja me’n faig càrrec que William Henry McCarthy (1859-1881), el bandoler de Nou Mèxic a qui es coneix com a Billy the Kid —Billy el Nen— no deuria ser cap sant; al capdavall, se li atribueix la mort de vuit persones,

però, de totes maneres, no me l’imagino pas torturant algú amb la fredor, la brutalitat, l’acarnissament i el sadisme que, durant la tardor de 1974, Juan Antonio González Pacheco, àlies Billy el Niño, va mostrar amb Lidia Falcón i amb moltes altres persones que van caure en les seves mans durant els seus anys com a policia, és a dir com a funcionari de l’estat, només perquè s’oposaven a la dictadura franquista i volien que Espanya fos una democràcia igual com els altres països d’Europa. Si els dirigents polítics d’aquella transició democràtica tan modèlica que es posava com a exemple a seguir pel món sencer haguessin decidit fer net de debò dels crims del règim franquista potser, fins i tot, hauria calgut indemnitzar per danys i perjudicis els possibles hereus i descendents de William Henry McCarthy pel mal moral que els pugui haver causat que a Espanya es donés al torturador Juan Antonio González Pacheco el sobrenom de Billy el Niño.

L’afirmació que és una vergonya que González Pacheco morís —ara fa uns dies, víctima del coronavirus— no sols sense haver estat jutjat pels seus crims sinó, a més, en possessió de totes les seves medalles que, com sabem, li garantien un sucós complement a la seva pensió de jubilació, Pablo Iglesias se l’hauria poguda estalviar per dues raons; la primera, perquè és una obvietat i la segona, perquè el govern on ell és un dels molts vicepresidents no tenia pensat emprendre cap mena d’acció per obligar Billy el Niño a comparèixer davant de la justícia que s’ha passat quaranta anys escarnint; d’altra banda, és del tot natural sentir ràbia per la impunitat d’un torturador, excepte, lògicament, si, com passa amb Irene Montero, s’ocupa una cartera ministerial en el mateix govern que Pablo Iglesias; a més, Unidas Podemos va votar en contra de fer públic el full de serveis de González Pacheco i que, després, Pablo Iglesias sortís dient que se’n penedia no canvia gens les coses. Em sembla que l’únic contratemps amb què va trobar-se González Pacheco durant la seva daurada jubilació fou que un periodista insistís a entrevistar-lo tant sí com no al carrer fent-li, a sobre, unes preguntes que no volia contestar de cap manera; quina frustració deuria sentir aleshores Billy el Niño de no poder agafar el periodista aquell i sotmetre’l a una de les seves sessions al calabós de la Puerta del Sol, un indret tan tètric i sinistre com el soterrani de Via Laietana on treballaven els germans Creix; tal com estaven les coses, és bastant lògic témer que així hauria pogut passar la resta de la seva vida si hagués trigat uns quants ja no mesos sinó anys més a morir-se. De debò que l’espectacle repugnant que vam veure amb l’exhumació de les restes de Franco permet imaginar que es faria pagar pels seus crims a algú que no va ser més que un més de la tropa dels seus servidors? En l’hipotètic cas que Billy el Niño hagués hagut de declarar davant d’un jutge, segur que el seu advocat no hauria pogut mirar d’implicar en la causa Rodolfo Martín Villa qui, com a ministre de l’interior, entre 1976 i 1979 va ser el màxim responsable de la policia, condició des de la qual, d’altra banda, el 1977 va concedir la medalla de plata al mèrit policial a Antonio González Pacheco, àlies Billy el Niño i la d’or al seu superior i mentor Roberto Conesa (1917-1994), un altre reconegut torturador que, el 1974, també havia participat en els “hàbils interrogatoris” a Lidia Falcón. Els fonaments ideològics de l’actual règim espanyol van ser l’oblit dels crims del franquisme; per tant, Billy el Niño tenia assegurada la tranquil·litat fins a la fi dels seus dies, a no ser que a Espanya s’hi esdevingués alguna espècie de daltabaix polític que ho capgirés tot, cosa que no està pas prevista que s’esdevingui ni tan sols amb Podemos al Govern i amb ERC donant-hi suport només perquè pitjor encara seria que manés la dreta.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal