Donar lliçons als espanyols
Quan, aviat farà tres anys, després de l’1 d’octubre sortia als mitjans de comunicació com a portantveu del PSC, Salvador Illa ja em feia l’efecte repel·lent de persona de l’aparell formada dins de les intrigues internes del Partit i ensinistrada per anar repetint consignes oficials.
Pobres, doncs, Rafael Campalans (1887-1933), Manuel Serra i Moret (1884-1963) i Gabriel Alomar (1873-1941), fundadors el 1923 de la Unió Socialista de Catalunya (USC), si alcessin el cap i veiessin que ara ser socialista significa ser com Salvador Illa o com Eva Granados, Miquel Iceta, Josep Borrell etc, etc. Evidentment, amb el moc que li ha engegat a un periodista holandès que li plantejava si a Espanya es podria seguir un model de desconfinament semblant al d’Holanda, Illa ha demostrat que ha assimilat del tot el llibre d’estil de la política exterior espanyola, els principals redactors del qual deuen d’haver estat Josep Borrell i José Manuel García-Margallo. Igual potser perquè és català necessita demostrar que les maneres espanyoles les sap aplicar millor que ningú.
Segons va ventar-li Salvador Illa al periodista holandès que li havia formulat la pregunta, “No pot ningú donar lliçons als espanyols”. I de què es podria donar lliçons als espanyols?
De centralisme i de nacionalisme d’estat, segur que no; més aviat, ells en podrien donar lliçons fins i tot als francesos; al capdavall, a França no han aconseguit fer mai un joc de mans tan reeixit com el de mantenir un estat aparentment descentralitzat amb comunitats autònomes i tot però practicant en realitat el mateix centralisme uniformista de sempre; en honor de la veritat, però, cal admetre que a França no s’han vist encara en la necessitat de fer una filigrana com aquesta, però si s’hi arribessin a trobar mai, llavors la seva opció més intel·ligent seria anar a llogar un assessor polític espanyol.
De lluita contra la corrupció? Ací sí que necessitarien que algú els n’ensenyés les beceroles, però, és clar, què se’ls pot anar a dir si la seva premsa silencia l’escàndol europeu protagonitzat per Joan Carles de Borbó i els seus maletins de bitllets a Suïssa? Per més corrupte que sigui, un Borbó és un Borbó i a Espanya, a diferència de com va passar a França i en d’altres llocs, aquest llinatge és sagrat i intocable; si tants escarafalls i esgarrifances els provoca el concepte de república, llavors podrien mirar si troben algun descendent d’Amadeu de Savoia o de Josep Bonaparte per oferir-li la gloriosa corona d’Espanya, però ni això.
De democràcia? Ben cofois que n’estan a Espanya de no haver intentat resoldre el conflicte de Catalunya tal com va fer-ho el Regne Unit amb Escòcia o el Canadà amb el Quebec; que n’aprenguin deuen pensar; els que qüestionin la sagrada unidad nacional se’ls atonyina i empresona i prou. Javier Cercas deu ser molt bon novel·lista però, de totes maneres, necessitaria que li fessin entendre que és una barbaritat —i això per dir-ho suau— proferir que va ser més greu la crisi de la tardor del 2017, en què es pretenia assolir un canvi jurídic —la independència de Catalunya— avalada pel resultat d’un referèndum que no pas una epidèmia que a Espanya ha causat desenes de milers de morts; el president Carles Puigdemont ja ha replicat a la bestiesa de Cercas però pel cas que en farà millor s’hauria pogut estalviar l’esforç.
De rebuig al feixisme i defensa de la democràcia? Home, la idea ja ho sembla de bona però no sé pas què hi dirien a la Fundación Francisco Franco; vés que a Espanya no se’ls acudís intentar convèncer els alemanys que és del tot lògic i correcte autoritzar la creació a Alemanya d’una Fundació Adolf Hitler dedicada a mantenir la memòria del Führer i, a sobre, subvencionar-la amb diners públics; a més què és això que a un partit xenòfob, reaccionari i feixista com Vox se li hagi de fer el buit com els partits democràtics de França fan amb el Rassemblement national de Marine Le-Pen o els d’Alemanya amb Alternativa per Alemanya (AfD)? Ben mirat, si a Espanya Falange és legal, perquè no hauria de ser-ho també el partit nazi a Alemanya? Evidentment, Espanya estava en el seu legítim dret de negar-se a extradir a Bèlgica el criminal nazi Léon Degrelle (1906-1994), però que Bèlgica no volgués extradir el president Carles Puigdemont és una cosa que no té nom.
En fi, què hi farem si a la resta d’Europa són tan rucs que no saben que en cas de crisi sanitària és imprescindible fer sortir militars i policies uniformats, deixant els metges i els infermers en segon pla.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)