Érem feliços i ho sabíem pas… (12)
Escrits i reflexions dels dies de confinament. Dilluns 27A – dia 41
Ahir va fer quaranta dies que estem tancats a casa i una semana que no havia escrit res, perquè millor callar per mi, que escriure bestieses o coses sense gust. Però si hi ha quelcom que tinc molt clar ara, és que aquest confinament m’haurà permès fer el que volia fer des de sempre i que tenia molt amagat de fet, és a dir escriure. Posar els meus pensaments i les meves reflexions sobre el paper, per a mi, abans de tot, i pels altres també si els meus escrits els poden ajudar de qualsevol forma que sigui. Però ajudar a què me direu? Doncs ajudar a que tothom se n’adoni que té en si mateix recursos insospitats i un talent que només aspira a florir. Al capdavall, aquest confinament haurà tingut sobre mi efectes molt positius i calmants. M’haurà ajudat a millor conèixer-me i a prendre consciència de la futilitat de certes coses i de la importància d’altres. Fa dies i dies que estic confinada a la meva illa i tot això he tingut temps per pensar-ho. A més, mentre estic escrivint, me n’adono que ho estic contant tot al passat com si insconscientment volia tancar una porta o un capítol. Com si volia alliberar-me d’aquesta situació i tornar a una vida més normal, més natural i més lleugera. Com si volia posar un punt final a aquest confinament. I clar que el vull posar aquest punt final, vosaltres també m’imagino!! Perquè de fet, no té cap sentit el que estem vivint, no té cap sentit de fer més o menys cada dia la mateixa cosa, d’haver de pensar abans de sortir a prendre el certificat aquest, de posar la mascareta abans de sàller, de només passejar-se o córrer al voltant de casa seva durant una hora i prou, de desinfectar-lo tot després d’haver anat de compres, de rentar-se les mans vint, trenta vegades al dia, de no poder anar veure la família, ni la gent gran, ni els amics com vulguem o encara de no poder fer petons o besar-nos amb la nostra parella quan en tenim ganes!! Tot això no té realment cap sentit!! Tot això és inhumà, se situa fora de l’enteniment!!
I encara, caiguda enmig d’aquesta baixada sense precedents, em dic que no tinc dret de queixar-me perquè estic bé de salut, tinc un petit jardí, tinc la meva mare que també està bé de salut i que als seus 87 anys ens cuina bons menjars, fa cuina de l’àvia de fet, me fa goig treballar el català i per tant recuperar la llengua del meu avi matern, fem jocs, llegim, mirem pel·lis, riem, cridem una mica de cops, anem a passejar (per la petita història, la meva mare ha esdevingut addicta a una aplicació que he descargat sobre el telèfon i que es diu weward!! Sempre em diu de retorn d’una passejada: quants passos hem fet avui?? I això sempre em fa riure !!) i sobretot, mai, mai mirem aquestes cadenes televises que difusen notícies anxiògenes.
Potser sigui això el secret d’un bon confinament. Recentrar-se sobre les coses essencials i les petites felicitats que ens ofereix la vida. L’estat de felicitat, no és una cosa que es pot comprar i això és una de les úniques justícies d’aquest món. Per accedir a la felicitat, no tenim menester de diners, la felicitat és gratuïta i en teoria hauria de ser a l’abast de tothom. Ara bé, segons les circumstàncies, hi ha persones que, per diverses raons, no poden viure aquest confinament amb tota la calma i la serenor que caldria, malauradament. I és clar que aquest tancament, no és el mateix per tothom: entre els que viuen al camp i els que viuen a la ciutat; entre els que tenen una casa amb jardí, els que viuen realment tancats en un apartament, a vegades sense balcó i els que viuen al carrer; entre els nens que viuen envoltats de l’afecte dels seus pares i els que s’han de protegir de la violència dels seus pares; entre els que poden treballar a casa en un ambient estudiós i els que pateixen del soroll permanent que hi ha al seu entorn; entre la gent gran que pot comunicar amb la família, la que està confinada a casa seva amb com a únic company el silenci o la que està tancada a residències mèdiques; entre els que poden menjar regularment fruites i hortalisses i els per a qui aquests productes són un luxe; entre els que tenen feina i els que no en tenen; entre els que són molt impactats per aquesta crisi i els que se’n sortiran... De fet hi ha diversitat de confinaments i aquestes injustícies afegeixen encara més dolor i patiment a una situació que ja ho és per si mateixa.
I pel que fa a la manera de relacionar-nos, penseu realment que les coses canviaran després de tot això?? Penseu realment que la gent haurà après de la crisi?? Jo, francament, no m’ho crec. De fet, penso si les coses canvien, canviaran per a una part ínfima de la població. Pel que fa als altres, és a dir per a la gran majoria, penso que tot reprendrà el seu curs normal: els que ja eren empàtics ho seguiran sent, segurament una mica més i els que ja es portaven malament, també ho seguiran sent, potser molt més. Però a les acaballes, el que és cert, és que aquest confinament, aquest tancament a les nostres vides, ningú l’haurà viscut de la mateixa manera i això deixarà marques profundes i indelebles a les nostres societats.
Cristina MALET, estudiant de Llicenciatura de català de l’IFCT, Universitat de Perpinyà.
Imatge portada: Edward Hooper / Bright regrets
Comentaris (0)