Amb la independència ho hauríem fet millor?
A mitjans de març, el president Quim Torra va proposar el confinament general de Catalunya, una mesura que no va poder aplicar
perquè, quan va decretar l’estat d’alarma, el president Pedro Sánchez va erigir el govern espanyol en l’única autoritat capacitada per dictar mesures de lluita contra la pandèmia, malgrat que, a Espanya, les competències en matèria de sanitat estan, en la seva pràctica totalitat, traspassades als governs de les comunitats autònomes. Els quinze dies següents, Sánchez va passar-se’ls no sols negant-se a aïllar Madrid, un dels principals focus de contagi a nivell europeu, sinó també rebutjant les peticions de confinament total que li formulava Torra fins que, al final, va haver d’acabar decretant-lo per al conjunt d’Espanya, i d’ací venen les declaracions, que tanta polseguera han alçat, de la consellera de presidència Meritxell Budó que amb un estat independent —d’una manera implícita, hem d’entendre que si s’hagués fet efectiva la República Catalana proclamada ara fa dos i mig pel Parlament— Catalunya hauria pogut aconseguir tenir un nombre molt més baix de víctimes del coronavirus.
L’argument de la consellera Budó sembla molt sòlid però a mi se m’acudeix plantejar-hi dues objeccions. En primer lloc, perquè el president Torra hagués pogut decretar el confinament general de Catalunya no necessitem pas la independència sinó, només, que, en decretar l’estat d’alarma, Pedro Sánchez hagués respectat les competències de les comunitats autònomes, però, és clar, ja me’n faig càrrec que imaginar una Espanya que renunciï a la recentralització i al nacionalisme patrioter de “Este virus lo paramos unidos” és tan irreal com plantejar la reconquesta d’Atenes i Neopàtria. En segon lloc, és veritat que la gestió de la crisi sanitària per Pedro Sánchez ha deixat molt per desitjar, però també podem imaginar-nos un altre president espanyol enlloc d’ell —que, òbviament, no podria ser Mariano Rajoy, Pablo Casado, Inés Arrimadas ni Santiago Abascal, ni tampoc Pablo Iglesias— que, actuant amb responsabilitat i sentit comú, hagués estat capaç de prendre les decisions adequades, abans, fins i tot, que la Generalitat decretés l’aïllament d’Igualada, és a dir, entre finals de febrer i principis de març, quan en els mitjans oficials i oficiosos de Catalunya encara estaven amb el romanço que no calia preocupar-se pel coronavirus perquè més morts causaria la grip i, per això, no va fer cas ningú de les recomanacions que Oriol Mitjà va fer al programa FAQS de TV3 en una data tan primerenca com el 15 de febrer. Fet i fet, no ens queda més remei que admetre l’evidència: en una Catalunya independent res no impediria que, alguna vegada, s’elegís un president més cap de trons encara que Jair Bolsonaro, Donald Trump i Boris Johnson junts, perquè, com és obvi, Espanya no té pas la culpa que, ara fa ja uns quants anys, a l’Ajuntament de Barcelona se li acudís un despropòsit com inventar-se una cosa sense cap ni peus com el Fòrum de les Cultures ni tampoc que, durant gairebé tres dècades, no se n’adonés ningú que el tan distingit i lloat prohom de Barcelona Fèlix Millet era cleptòman.
Tanmateix, però, crec que una Catalunya independent hauria tingut la possibilitat de sortir-se’n millor de la crisi del coronavirus, i aquesta afirmació no la baso pas en un fet conjuntural com ara valorar l’encert o el desencert de les mesures aplicades per Pedro Sánchez i de les propostes formulades per Quim Torra, sinó en un d’estructural: sense l’espoli fiscal espanyol que cada any ens costa milers de milions d’euros, a Catalunya hauria estat possible bastir un sistema sanitari millor i més eficaç que el que tenim ara i, per això, els metges i els sanitaris de Catalunya haurien pogut disposar de més i millors mitjans per lluitar contra la pandèmia. Òbviament, haig d’admetre la possibilitat que el govern d’una Catalunya independent s’estimés més gastar-se els diners en tancs i avions de guerra que no pas en metges i hospitals, però, amb l’actual sistema autonòmic, disposar d’un sistema sanitari realment millor és molt difícil per no dir impossible perquè l’espoli fiscal no es pot eludir de cap manera.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)