Cristina Malet

Érem feliços i ho sabíem pas… (11)

Escrits i reflexions dels dies de confinament. Dilluns 21A – dia 35

La vida en un museu

En aquests temps molt complicats, en què el poder dels polítics està minat per la crisi sanitària que estem vivint, per sort ens queden valors de refugi segurs com el món de l’art. De fet, l’art, en totes les seves formes, sempre ha tingut sobre mi, un efecte direm « curatiu » i calmant.
Com molts persones, penso, tinc moments a la meva vida, en què entrar en un museu, em procura un benestar infinit. Quan dubto, quan em faig preguntes, quan no tinc les respostes a les meves preguntes, en definitiva, quan tot fot el camp, sé el que he de fer. Me’n vaig cap a un lloc artístic perquè sento que tinc menester d’aquesta solitud i de la bellesa de l’indret per reflexionar-hi.

I d’exposicions, n’he vist moltes evidentment; aquí a Perpinyà clar, però també a d’altres llocs on vaig viure, com París i Nevers per exemple, per no parlar de les vistes durant les meves destinacions estiuenques. I totes em van agradar perquè en cada artista, hi vaig trobar la meva. Cadascun, a la seva manera i sense saber-ho, m’ha nodrit i segueix fent-ho. Al meu parer, anar a visitar museus o llocs d’art contemporani o residències d’artistes, això són coses que els metges haurien de prescriure als seus pacients. És una qüestió de salut pública i d’equilibri mental. La gent que no està acostumada a freqüentar aquests llocs, no se pot adonar dels avantatges que ofereix el fet de visitar l’univers d’un artista, i això, mitjançant una petita quota quan no sigui que les entrades són gratuïtes.

És important, em sembla, a la nostra vida diària, de posar en perspectiva la nostra visió del món amb la d’alguns que han fet de la seva distanciació amb el que està passant a les nostres societats, el seu tarannà i la seva raó d’existir. Els artistes de manera general ens ajuden a suportar i entendre millor el món que ens envolta. Actuen com a metges de l’ànima. Al propòsit, fa quatre anys, recordo que, a la primavera 2016, vaig veure al Centre d’Art Contemporani Walter Benjamin, de Perpinyà, una exposició que em va trastornar molt. Es titulava “Yes I Can! Un retrat del Poder” i era una clara referència a l’eslògan “Yes We Can” que Obama havia fet servir el 2008, a la primària del New Hampshire, durant la campanya presidencial als Estats Units. En aquesta exposició en la qual van participar trenta artistes, l’Art com a poder, qüestionava el Poder polític, el mirava dret als ulls, afirmant d’aquesta manera el seu propi poder sobre el Poder.

yesicanPer què me direu haver escollit parlar-vos precisament d’aquesta exposició, a part del fet que m’hagi agradat molt? La primera raó i segurament la més important, és perquè llavors, m’havia interessat molt aquest enfocament entre Art i Poder; volia veure i entendre el Poder a través del prisme irreverent amb el qual els diferents artistes havien tractat el tema. Ara bé, fa uns dies, mentre estava mirant fotos meves al feisbuc, vaig encontrar la foto que representa el cartell de l’exposició i aquesta visió, em va fer somriure, ja penso que ja heu vist perquè!!

De fet es tracta d’un homenatge irònic per part d’un artista que es diu Bernard Pras, a una figura local, em refereixo al gran pintor Hyacinte Rigaud, museu perpinyanenc del qual porta el seu nom. Tothom coneix aquest famós retrat de Lluís XIV, executat per Rigaud el 1701, quan el rei tenia uns seixanta anys. S’hi veu un rei amb disfressa cerimonial dotat de tots els atributs del Poder. D’alguna manera, es tracta d’una representació absoluta d’un poder relatiu, però que se volia absolut. A la inversa, el retrat imaginat per Bernard Pras, és interessant, en el sentit en que reprèn la configuració general de l’obra, però utilitzant productes que es poden comprar en els nostres dies al supermercat: paper de vàter, barres de xocolata o encara llaunes... Notareu, però, que no s’hi veuen paquets de pasta!! Si bé la figura del Poder hi queda ridiculitzada, també s’hi pot veure una crítica de la societat de consum així com de la nostra manera de portar-nos-hi.

Tot això per dir que malgrat els anys que separen aquests dos retrats, res no ha canviat; de certa manera, sempre vam ser i seguim sent subjectes que viuen en perfecta subordinació: sigui sotmesos a un monarca que edicta les seves regles, com en temps de Lluís XIV, sigui sotmesos a normatives que imposen el seu diktat consumerista en els nostres dies. D’això, en vull com a prova, la gentada que hi va haver als supermercats després del discurs del nostre “monarca” el 12 de març passat, a la nit...

dreams 

Cristina MALET, estudiant de Llicenciatura de català de l’IFCT, Universitat de Perpinyà.

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal