Érem feliços i ho sabíem pas… (10)
Escrits i reflexions dels dies de confinament. Dilluns 20A – dia 34
Tot lo que dura, cansa ! Plou, plou, plou; de tota la nit, no ha parat de ploure. A fora, no se sent res... només aquest silenci ensordidor acompanyat del soroll de milers de gotes de pluja que cauen contínuament... Ploc, ploc, ploc... Avui tinc els ànims sota el terra. No sé què faré del meu dia... Llegir? Dibuixar? Treballar? Somiar? Tot això? Res d’això? Em dic que és un malson, que aviat sonarà el despertador, que em despertaré i que m’aixecaré per anar a la feina com tots els dilluns. Però no, no passa així. Em sento com si fossi tancada en una gàbia, a l’aire lliure. Encara tinc molta feina a fer per la uni, però com més passa el temps, més difícil em sembla concentrar-me i trobar la motivació per tirar endavant. Els cursos, els companys de feina, els docents, l’ambient de les classes, aquesta efervescència intel·lectual, tot això ho trobo a faltar.
No sé com ni quan ens retrobarem; però el que és cert, és que haurem canviat, tots. Hi haurà fatalment un abans i un després. Cadascú, per la seva banda, haurà après moltes coses sobre si mateix i la seva manera de funcionar i reaccionar davant d’esdeveniments que no pot controlar. Cadascú, per la seva banda, se n’adonarà de les riqueses insospitades que té al seu abast. Potser el que està passant, sigui una prova en el sentit filosòfic de la paraula. Amb una mica d’humor, gosaria dir una mena de Jumanji actual. Però seria temps que qui hagi començat el partit, pensés a posar-hi un punt final. Perquè com ho diu la saviesa popular, “Tot lo que dura, cansa”. I de cansats, n’estem tots!!
Seguirà
Cristina MALET, estudiant de Llicenciatura de català de l’IFCT, Universitat de Perpinyà.
Comentaris (0)