Xavier Deulonder i Camins

Hipondríacs de Catalunya, ja sóc aquí

Com que ja s’havia donat el primer cas de coronavirus a Catalunya, en l’emissió del 27 de febrer del Polònia hi va sortir un gag força reeixit: el virus sortia al balcó del Palau de la Generalitat per anunciar “Hipocondríacs de Catalunya, ja sóc aquí”

i, lògicament, en comptes d’aplaudir, tal com van fer el 1977 les persones que van assistir al retorn del president Josep Tarradellas a la plaça de Sant Jaume, la gent fugia esparverada, cames ajudeu-me. Com podem veure, aleshores encara es podia frivolitzar amb la pandèmia, esgrimint els arguments que, en aquelles dates tan tardanes, eren moneda corrent tant als mitjans de comunicació com als medis oficials: no cal preocupar-se pel coronavirus perquè pitjor encara és la grip que, amb tota seguretat, matarà molta més gent a Catalunya, al capdavall, els qui s’angoixaven amb el coronavirus eren això, uns hipocondríacs, mentre que la gent normal si tenia motius per estar amoïnada era perquè el 7 de febrer s’havia hagut de prendre la decisió de suspendre el Mobile World Congress (MWC) de Barcelona, malgrat que, aleshores, Catalunya no era pas zona de risc de l’epidèmia, i, a més, continuaven celebrant-se fires i esdeveniments a Madrid i a Amsterdam; evidentment, si el MWC s’hagués hagut de fer a Wuhan sí que s’hauria hagut de suspendre, però Barcelona n’estava molt lluny.

Vet ací, doncs, una prova més que no va fer cas ningú de l’avís que, dues setmanes abans, el 15 de febrer, havia donat al programa FAQS de Cristina Puig l’epidemiòleg Oriol Mitjà, igual com si el criteri d’un metge que havia aconseguit eradicar la malaltia del pian a Oceania valgués tant com la de qualsevol tertulià de la ràdio o de la televisió. I, a partir, d’ací van venir tots els despropòsits que ens han dut al tràngol que estem passant ara, de resultes del qual han mort només a Catalunya un miler persones; malgrat que el 14 de febrer ja hi havia hagut una víctima mortal del coronavirus a Espanya, cinc dies després el València va desplaçar-se a Milà per jugar un partit de futbol contra l’Atlanta de Bèrgam, amb el resultat de milers d’infectats en aquesta ciutat italiana; els dies 20 i 21 de febrer ja se sabia que els casos de coronavirus a Itàlia es comptaven per centenars però, lògicament, vés si havia d’haver-hi cap raó perquè el Barça, tant els jugadors com milers d’aficionats, no hagués de viatjar a Nàpols el 25 de febrer, i així vam estar tots a la Lluna de València fins que, el 12 de març, correm-hi tots que Catalunya està en emergència sanitària. Així doncs, l’actuació de les diferents administracions públiques a Catalunya va ser igual de deplorable perquè totes van dedicar-se a deixar passar les setmanes del mes de febrer i la primera de març sense fer res; per raons familiars, vaig haver d’anar d’hospitals des de finals del desembre passat fins a primers de febrer i no vaig veure-hi pas que s’hi estiguessin fent preparatius perquè es temés l’arribada d’una greu epidèmia. Tanmateix, malgrat que, fins al 12 de març, la consellera de salut Alba Vergés encara continuava considerant que Catalunya no estava pas en situació de risc, a partir que va declarar-se el focus d’epidèmia a Igualada, la Generalitat va aïllar la Conca d’Òdena i va proposar el confinament total de la població de Catalunya, mentre que, per més que s’hagués convertit en un centre d’infecció a nivell europeu, el govern espanyol es negava a tancar Madrid; d’altra banda, en decretar l’estat d’alarma, Pedro Sánchez va anul·lar la capacitat d’acció de les comunitats autònomes, una decisió força il·lògica perquè, precisament en matèria de sanitat, gairebé totes les competències estan traspassades a les administracions autonòmiques; per això, si no hi hagués hagut l’epidèmia, al ministeri de Sanitat, Salvador Illa no s’hauria vist desbordat sinó que no hi hauria tingut gaire feina i, llavors, s’hauria pogut dedicar a complir la que realment havia de ser la seva tasca: actuar com a representant del PSC en la taula de diàleg amb les forces independentistes catalanes. Ara veiem com, després d’haver-se passat dues setmanes amb les seves ximpleries que no s’havia de decretar, de cap manera i sota cap concepte, el confinament general, tal com proposava Quim Torra, si més no per a Catalunya, ara Pedro Sánchez s’ha vist obligat a canviar d’opinió perquè, com tothom ho sap, la realitat és molt tossuda i per això sempre se surt amb la seva. En resum, si l’actuació de la Generalitat no ha estat correcta, la del govern central encara ha estat pitjor.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal