Dies (i potser setmanes) de confinament
Què hem vist ara que el coronavirus ha deixat de ser un problema de la Xina, l’Iran o Itàlia per convertir-se en un element de la nostra realitat quotidiana?
En primer lloc, l’estultícia de Javier Ortega Smith —el número dos de Vox— amb la bajanada patriòtica que els seus anticossos espanyols estant combatent el maleït virus xinès que l’ha infectat; d’altra banda, males llengües diuen que, bo i contagiat, se l’ha vist passejant pel carrer i, a més, en companyia de d’altres persones; sembla mentida que algú pugui prendre’s seriosament un partit amb un dirigent així d’estúpid. Al seu torn, en demanar al govern l’adopció de mesures extraordinàries, la diputada del PP Cayetana Álvarez de Toledo no s’ha estat de dir que el Congrés dels Diputats no es tanca ni en cas de guerra; potser sí que per la condició d’aforats de què gaudeixen, els parlamentaris de les corts espanyoles són immunes a les epidèmies; a part d’això, em sembla recordar que l’última guerra que va haver-hi a Espanya va ser perquè un general va rebel·lar-se contra el govern i les corts.
Madrid s’ha convertit en un dels primers focus de contagi a Espanya però a ningú —l’Ajuntament, la Comunitat Autònoma o el govern central— se li ha acudit aïllar-la com a Catalunya s’ha fet amb Igualada. Després d’uns quants dies d’inacció, malgrat els problemes que tenia a Madrid mateix, Pedro Sánchez ha aparegut per decretar l’estat d’alarma i declarar-se l’única autoritat competent a tot arreu d’Espanya; les autonomies queden, doncs, com un zero a l’esquerra cosa que, com es pot veure, només sap greu a Catalunya i Euskadi ja que, per regla general, la mentalitat espanyola és tan centralista i autoritària com la francesa o encara més; a sobre, el seu paquet de mesures, en el qual no hi figura pas el confinament de Madrid, resulta insuficient sobretot perquè algunes de les excepcions que posa al confinament són realment absurdes, com ara la de les perruqueries que, a causa d’un sobtat atac de sentit comú, ha acabat retirant. Suposem que si ara aviat farà tres anys, la República Catalana s’hagués fet efectiva, Catalunya hauria pogut tancar les seves fronteres amb Espanya i decretar el confinament general de la població, cosa que hauria evitat l’allau de barcelonins que s’han afanyat a instal·lar-se a les seves segones residències a l’Empordà o al Pirineu; evidentment, aquesta ha estat una irresponsabilitat igual de condemnable que la dels molts madrilenys que no se’ls ha acudit res més que fugir cames ajudeu-me cap a les platges de Múrcia, del País Valencià o de d’altres llocs sense voler veure que així no feien res més que ajudar a la propagació de l’epidèmia; a Comillas (Cantàbria), encara n’hi ha hagut que han demanat si hi havia organitzades activitats per als seus fills. Per cert, molts dels barcelonins que han marxat a corre-cuita a la seva torre de la Cerdanya, ja ho sabien que hi ha hagut un cas de coronavirus a la Guingueta d’Ix, altrament coneguda per Bourgmadame; no crec pas que la frontera hispano-francesa ofereixi gaire protecció en casos com aquests. En tot aquest afer, la monarquia espanyola sembla que estigui en quarantena, i potser millor que hi continuï perquè, malgrat tot, s’ha difós la notícia que Felip VI figura com a beneficiari de les comissions il·legals que cobrava el seu pare, Joan Carles I; com sabem, a Espanya, la paraula “coronavirus” té dos significats.
Segurament quan, escrivint “La Pesta”, Albert Camus va imaginar-se Orà castigada pel flagell de l’epidèmia, li deuria semblar inconcebible que en una ciutat empestada s’hi celebressin unes eleccions en què tots els ciutadans haguessin de sortir de casa seva per trobar-se al col·legi electoral; evidentment, Emmanuel Macron no té cap obligació de llegir Camus, però és que no ajornant les eleccions municipals ha demostrat ser més soca encara que Pedro Sánchez, que ja és dir. I, com sabem, a conseqüència del Tractat dels Pirineus, una part de Catalunya està a mercè dels acudits de l’inquilí de l’Elisi; ja veurem com hauran anat les eleccions a la Catalunya Nord, perquè, sobretot, si avui se n’ha fet la primera volta, diumenge que ve se’n farà la segona balli qui balli i peti qui peti.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)