Sobre l’interès i la utilitat de la Catalunya Nord
la Catalunya Nord desespanyolitza
Més d’una vegada m’han preguntat de què em ve l’interès per la Catalunya Nord si no sóc pas nord-català; al capdavall, com, per desgràcia, podem veure i comprovar cada dia, al Principat ser independentista no és pas incompatible amb el mal costum de situar Perpinyà al sud de França, just al costat de Carcassona, Narbona, Nimes, Montpeller, etc, convertint així la Catalunya Nord en una mena de Tabàrnia a la francesa. Lògicament, com a assistent habitual a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), cada any durant uns quants dies, la Catalunya Nord, o, més en concret, Prada i la comarca del Conflent, forma part del meu entorn immediat, però quan s’acaben els actes i conferències de l’UCE, agafo la maleta i em reintegro al meu medi real, situat a la zona espanyola de Catalunya.
A part que, com hauríem de saber i no oblidar-ho mai, tant el referèndum de l’1 d’octubre com l’acte del president Carles Puigdemont del passat 29 de febrer van ser possibles, només, perquè hi ha una part de Catalunya situada fora de l’abast dels poders espanyols —suposo que no costa gaire d’entendre què hauria passat amb les urnes de l’1 d’octubre si la Guàrdia Civil hagués pogut fer un registre a Elna o que si Perpinyà fos capital no d’un departament francès sinó d’una província espanyola, Puigdemont no hauria pogut ni posar-hi els peus— com em van dir una vegada, i precisament va ser a la UCE, la Catalunya Nord desespanyolitza. D’una banda, si, com diuen alguns, des del principi dels temps, el destí històric de Catalunya era el d’acabar integrant-se a Espanya, resulta que n’hi unes quantes comarques —el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i part de la Cerdanya— que, avui dia, no formen part d’Espanya, i de l’altra, així com per a qualsevol persona que visqui al Principat, al País Valencià, les Illes o la Franja de Ponent, els marcs de referència espanyols resulten tan ineludibles que no sols és impossible mantenir-se’n al marge sinó que, fins i tot, no té sentit intentar-ho, a la Catalunya Nord ens trobem amb catalans per als quals Espanya és de debò una realitat llunyana i, sobretot, aliena, fins al punt que per a un nord-català pot ser normal no saber ni tan sols parlar en castellà; per això, TV3 i Catalunya Ràdio contribuirien força a desespanyolitzar el Principat si paressin més atenció a la Catalunya Nord.
Com que els marcs de referència de l’escriptor català Joan Lluís Lluís no són pas els d’Espanya sinó els de França, no li ha costat gaire d’adonar-se’n de la magnitud del potent terratrèmol que sacsejaria la vida política francesa si, a París, a les portes de l’Assemblea Nacional, un diputat patís, per part d’uns policies que estiguessin manifestant-se a l’entorn de la seu del poder legislatiu francès, un assetjament comparable al que va haver d’aguantar la diputada de Junts per Catalunya Laura Borràs ara fa uns dies a Madrid a l’entrada de les corts espanyoles, on va ser insultada i increpada per uns manifestants del sindicat policial Jusapol; segons Lluís, a França, com a mínim i només per començar, el ministre de l’interior hauria hagut de dimitir immediatament, mentre que a Espanya, tot l’afer ha quedat reduït a una simple anècdota, una batalleta que, el dia de demà, quan ja estigui retirada, Laura Borràs podrà explicar als seus néts o a qui sigui. Interessar-se per la Catalunya Nord porta també a informar-se sobre França, i així descobrim que Jean-Marie Le-Pen i els que amb ell col·laboraren en la fundació del Front National eren uns nostàlgics del règim de Vichy però no pas ex-ministres del mariscal Pétain, més que res perquè el 1944 Jean-Marie Le-Pen només tenia setze anys; en canvi, entre els fundadors del PP, partit que es presenta com una dreta conservadora democràtica homologable, doncs, a Les Républicains (LR), hi ha un ex-ministre de Franco com va ser-ho Manuel Fraga Iribarne (1922-2010); així s’explica que la dreta francesa defugi com un empestat el Rassemblement National (RN) —la refundació de l’antic Front National, dirigida per Marine Le-Pen— mentre que, a Espanya, el PP consideri del tot lícit i legítim establir pactes i acords amb el partit ultradretà Vox, i això que, amb tota seguretat, els plantejaments ideològics de Vox són encara més extremats que els del RN; de fet, per les seves actituds i posicionaments, el PP s’assembla molt més al RN que no pas a LR; el referent ideològic de l’actual dreta francesa és el general Charles de Gaulle que, igual com van fer molts espanyols republicans exiliats arran de la victòria de Franco en la Guerra Civil, durant la II Guerra Mundial, va lluitar contra els nazis i els feixistes francesos que hi col·laboraven a Vichy, mentre que és impossible trobar cap mena de figura espanyola equivalent a de Gaulle. Ara fa bastants anys, quan era ministre de defensa, el socialista José Bono va organitzar una desfilada on, com a símbol de reconciliació nacional, hi participaren tant un espanyol que havia lluitat en la resistència com un antic combatent de la División Azul, i va ser precisament un nord-català qui em va dir que hauria estat inconcebible fer desfilar a França gent de la Legion Charlemagne, l’equivalent francès de la División Azul.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)