Després de Perpinyà
A Perpinyà, Carles Puigdemont no va parlar gaire de la taula de diàleg establerta amb el govern espanyol, Clara Ponsatí la va qualificar d’enganyifa
Podem suposar que, segons determinat tipus d’analistes, la segona dècada del segle xxi va ser l’època de la il·lusió —ingènua, com és natural— per la utopia de la República Catalana, mentre que la tercera hauria de ser la del retorn a la realitat, és a dir, a fer-se càrrec que més enllà de l’autonomia i del peix al cove només hi ha els cops de porra de la guàrdia civil i les sentències dels jutges espanyols; després de la rauxa, doncs, caldria tornar al seny. Evidentment, els defensors d’aquesta visió de l’evolució de la vida política catalana s’han trobat que, tal com va demostrar-ho la massiva assistència a l’acte del Consell per a la República celebrat dissabte passat a Perpinyà, malgrat la repressió espanyola, les baralles entre Junts per Catalunya, ERC i la CUP i la manca de decisió dels dirigents polítics nominalment independentistes, el moviment sobiranista català conserva el mateix poder de convocatòria que a l’època de la revolució dels somriures, aquells bons temps en què tot semblava possible sense penes de presó, multes ni violència policial desenfrenada; a Espanya hauran d’admetre, doncs, que la política seguida amb Catalunya des de l’octubre del 2017 no ha servit per a res de res, igual com va passar amb els insidiosos controls policials que, dissabte passat, la policia espanyola va entretenir-se a fer al punt fronterer de la Jonquera.
A Perpinyà, Carles Puigdemont no va parlar gaire de la taula de diàleg establerta amb el govern espanyol, Clara Ponsatí la va qualificar d’enganyifa que només serveix per fer guanyar temps a Pedro Sánchez, mentre que, en la seva intervenció, feta per vídeo ja que Espanya no vol respectar-li la immunitat com a europarlamentari, Oriol Junqueras va defensar-la com a eina vàlida. Ni l’una cosa ni l’altra. Com sabem, la taula de diàleg va sorgir com a concessió de Pedro Sánchez a ERC a canvi d’haver fet possible la seva investidura com a president del govern, però, tal com estan ara les coses, Sánchez sempre pot permetre’s respondre a les peticions sobiranistes de reconeixement del dret de Catalunya a l’autodeterminació i d’amnistia per als independentistes represaliats que li formulin ERC i Junts per Catalunya amb un retorn a l’autonomisme que converteixi la taula de diàleg en una versió bis de la Comissió Estat-Generalitat, on sí que té sentit discutir sobre finançament i traspassos de competències; evidentment, la taula de diàleg, doncs, només li resulta útil a Sánchez per mantenir-se a la Moncloa i a certs dirigents d’ERC com a excusa per intentar fer creure a les bases independentistes que de debò s’està fent res. Com és obvi la situació canviaria del tot si, mitjançant la mobilització permanent que Carles Puigdemont va proposar a Perpinyà, l’independentisme recuperés la iniciativa que va perdre després del cop repressiu d’octubre del 2017; llavors sí que Pedro Sánchez es veuria en el tràngol d’haver de discutir a la taula de diàleg sobre propostes incompatibles amb la Constitució i el marc legal espanyol vigent, la ruptura del qual exigeix l’independentisme. Ens hi posem com ens hi posem, la resolució del conflicte català ha de passar, d’una manera necessària, per una taula de diàleg amb Espanya; al capdavall, si, el 1977, el president del govern espanyol Adolfo Suárez va acceptar restablir la Generalitat i permetre el retorn del president Josep Tarradellas va ser com a resultat d’una negociació política amb les forces catalanes, duta a terme, lògicament, després que les eleccions del 15 de juny de 1977 haguessin donat com a vencedors a Catalunya els partits sorgits de l’Assemblea de Catalunya, el lema de la qual era “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, i del gran èxit de mobilització de la Diada de 1977, organitzada precisament per l’Assemblea. La taula de diàleg sempre serà el termòmetre de la capacitat d’actuació de l’independentisme; per tant, depèn de la presència independentista al carrer que la taula de diàleg ni sigui una comèdia ni es converteixi, tal com ho vol ara Pedro Sánchez, en una mena de succedani de la Comissió Estat-Generalitat. Si el PP i Vox no en volen saber res de taules de diàleg amb els “separatistes”, molt bé, ja veurem com s’ho faran per resoldre el problema quan arribin al govern; en principi, hem de suposar que a Manuel Fraga Iribarne no li deuria fer gens de gràcia que a Catalunya tornés a haver-hi la Generalitat i que a sobre se’n reconegués president algú procedent de l’exili republicà com Josep Tarradellas.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)